Ducournau, digna hereva de Cronenberg

La francesa Julia Ducournau explica històries de dones que estan a mercè dels seus cossos. El seu curt ‘Junior’ (2011) era la història d’una noia que muda de pell després de contraure un virus estomacal; en el telefilm ‘Mange’ (2012) va parlar d’una exbulímica a la recerca de venjança; i després va dirigir ‘Crudo’ (2016), una ficció sobre feminitat i canibalisme que va deixar bocabadat a qui la va veure i fins i tot va provocar que algun espectador acabés a l’hospital del disgust. Probablement, la pel·lícula amb què aquest any aspira a la Palma d’Or no provocarà reaccions tan extremes –a hores d’ara, al cap i a la fi, ja sabem què esperar de la directora–, però no perquè li falti potencial pertorbador. És, al cap i a la fi, la història d’una jove amb una placa de titani al cap que es queda embarassada d’un cotxe.

Una premissa així porta inevitablement a la ment ‘Crash’ (1996), i la connexió amb aquesta obra mestra sobre desig sexual generat per automòbils no és l’única manera que ‘Titane’ té d’evocar el cine de David Cronenberg. Mentre retrata la malaltissa relació que, en la seva fugida d’una espiral homicida, la noia citada estableix amb un home decidit a veure en ella el fill que va perdre misteriosament dècades enrere, ofereix el tipus de moments de terror corporal que ens fan regirar a la butaca, provocats per úters xapats de metall, mugrons que emanen oli per a motor i anatomies deformades pels esteroides, entre algunes altres coses. Però, igual que ‘Crudo’, ‘Titane’ és molt més que el que aquestes tàctiques de provocació podrien suggerir: una reflexió sobre assumptes com el que significa viure en guerra contra la mateixa anatomia, sobre la maternitat no desitjada i sobre el trauma causat per una sexualitat reprimida. En altres paraules, la classe de pel·lícula transgressora, radical i controvertida que dona a festivals com aquest la seva raó de ser.

El mètode Farhadi

¿Pot la veritat arribar a ser una cosa dolenta? ¿És acceptable no dir-la si el fi és noble? ¿I pot el fi ser realment noble si comporta un profit personal? Són preguntes que, entre algunes d’altres, Asghar Farhadi s’ha fet al llarg de tota la seva carrera, i mai amb tanta mestria com a través dels dos títols que el van posar al mapa cinematogràfic internacional, ‘A propósito de Elly’ (2009) i, sobre tot, ‘Nader i Simin: una separació’ (2011).

Notícies relacionades

Wes Anderson s’acosta al centre de si mateix en ‘La crónica francesa’

El #MeToo dels nens

En el seu nou treball, també presentat ahir a competició, l’iranià torna al seu país després de rodar a Espanya ‘Todos lo saben’ (2018), la seva única obra realment fallida. El protagonista d’‘Un héroe’ és un home que està pres a causa d’un deute que no va poder pagar i que, després de trobar unes monedes d’or que li podrien comprar la llibertat, tria en canvi tornar-les. Mentre contempla les conseqüències que aquesta decisió porta, i va convertint el seu protagonista en una mena d’idiota ‘dostoievskià’, Farhadi ofereix un retrat d’una societat en què l’egoisme, la mentida i la manipulació sovint es disfressen d’altruisme.

Com de costum, el director es mostra increïblement hàbil convertint la successió d’esdeveniments en una bola de neu que descendeix cada vegada més grossa i perillosa. Però ‘Un héroe’ és una de les seves poques pel·lícules que no s’articulen al voltant d’un misteri central, i potser sigui el buit que això deixa el que permet que fa que les seves fissures narratives –la falta de lògica en els comportaments, la manipulació melodramàtica– quedin al descobert. En aquest sentit, és com un moble al qual li falten cargols. Pot arribar a tenir un aspecte fantàstic, però cau al més petit sotrac.