‘La desaparición’: a la Rússia de Putin més remota

Kamtxatka és una península a l’extrem oriental de Rússia, un apèndix entre el mar d’Okhotsk i l’oceà Pacífic, una regió separada del món per la seva geografia, amb carreteres inexistents o impracticables de gener a març, un enclavament que va estar prohibit accedir-hi durant l’època soviètica, fins i tot per als autòctons, per allotjar-hi una base de submarins nuclears. En aquest decorat exòtic, en un paisatge tan bonic com inhòspit, entre volcans, mars de cendra i ramats de rens, situa la seva primera obra la nord-americana Julia Phillips (Nova Jersey, 1989), un ‘thriller’ amb càrrega social en els dominis de Putin.

‘La desaparición’ arrenca amb la imprudència de dues nenes, Aliona i Sofia Golosóvskaia, d’11 i 8 anys, que després de sortir de passeig –la mare es troba treballant– pugen al cotxe d’un estrany amb la promesa de portar-les de tornada a casa seva a Petropàvlovsk, l’única ciutat de la Península. La volatilització de les germanes multiplica els pasquins, els equips de recerca, els rumors, les conjectures... ¿Les haurà llançat a un guèiser? ¿Ha subornat el segrestador algú per ficar el vehicle en un vaixell de càrrega? ¿O les ha matriculat a l’escola d’un llogarret perdut com a filles seves? Res, com si les hagués engolit la tundra.

Veus de dones

L’acció abasta un any, al llarg de 13 capítols en què d’altres tantes dones, més o menys vinculades a les germanes Golosovski, prenen el testimoni i la veu, dones atrapades en una ratera física i mental, totes elles amb una greu carència ancorada a les entranyes: femelles que van anhelar ser mares, mares amb filles que fugen, esposes amb marits absents en alta mar, adolescents amb mares fredes, joves ambicioses que somien emigrar a un altre lloc.

Com en el millor ‘noir’, el detonant narratiu –aquí, la desaparició de les nenes– serveix com a pretext per col·locar la lupa sobre les fissures de la societat en un lloc remot, a 7.000 quilòmetres de Moscou, el centre de poder on es prenen les decisions. S’encadenen a les pàgines el fred, la foscor i la desesperança; l’alcoholisme; el canvi climàtic («ara ja mai neva així»); les diferències de classe entre la població russa i blanca i les ètnies natives siberianes (even, koryaks, itelmens, chucots); l’homofòbia; les diferents formes de violència; el pes del jou patriarcal; la por de l’estranger, dels treballadors procedents d’Àsia Central; la sensació d’orfandat després de l’ensorrament de l’URSS: «En aquell temps no hi havia rodamons, ni pescadors furtius de salmons, ni avions creuant el cel tret de caces soviètics [...]. Però quan el país va canviar, Kamtxatka es va enfonsar amb ell». I aquest últim aspecte té gust de poc; a la novel·la li falta ‘russidesa’, aquest ‘pathos’ específic. L’autora, per exemple, obvia que la Península va ser part del gulag, l’arxipèlag de camps de treballs forçats durant l’estalinisme.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Amb tot, Phillips té pols i un gran instint narratiu. Una novel·la addictiva, una lectura refrescant per a l’estiu.