‘Utopian ashes’: Bobby Gillespie & Jehnny Beth, una parella fabulosa

Bobby Gillespie, el cantant de Primal Scream, deixa de banda la dinàmica del grup, sempre a cavall del rock invasiu i l’aparell electrònic, i es permet un exercici diferent, xocant, de ‘crooner’ pansit en diàleg sinuós amb la francesa Jehnny Beth (nom real, Camille Berthomier, excomponent dels postpunk Savages). En surt una obra elegant, amb ressonàncies d’altres temps, en què la parella fabula entorn d’un divorci imaginari, amb les seves lànguides escenes brindades a l’amor perdut.

Un moviment els orígens del qual cal situar en el concert de comiat de Suicide, al Barbican Centre (2015), a Londres, quan tots dos van ser presentats i ella s’hi va unir per cantar el clàssic del duo synth-punk ‘Dream baby dream’. Ja llavors van conversar sobre històriques parelles cantaires dels 60 i 70, en el country i el soul, i un any després Beth es va unir a Primal Scream en un altre escenari per afrontar ‘Some velvet morning’, la balada de Lee Hazlewood (gravada originalment per Nancy Sinatra el 1967) que el grup havia adaptat al seu àlbum ‘Evil heat’ (2002), allà amb Kate Moss com a ‘partenaire’.

La banda gairebé completa

Si aquesta versió s’escorava cap al prescriptiu electro-rock practicat per la banda, ‘Utopian ashes’ és molt més tradicional i s’acomoda en el pop neoclàssic, el mig temps amb reflexos de la ‘chanson’ i la balada de cambra, oberta a la guitarra filo-country i el ‘crescendo’ amb guspires soul. Sorprèn que per afrontar aquest exercici Gillespie hagi comptat amb Primal Scream gairebé al complet (només falta la baixista, Simone Butler), en particular el guitarrista, Andrew Innes, coautor de totes les cançons juntament amb el cantant, la mateixa Beth i un vell còmplice d’aquesta, Johnny Hostile, amb qui va compartir fa més d’una dècada el duo John & Jehn.

El disc revela pulsions inèdites de Gillespie, traient-ne partit com a vocalista d’interiors, si bé es troben a faltar més diàlegs en què Jehnny Beth pugui donar la rèplica amb la seva veu bonica i una mica fugissera en primer pla, traient més suc a aquest registre tan diferent al de Savages. Però podem disfrutar-la en el country crepuscular de ‘You can trust now’ o en aquest xiuxiuejant ‘Living a lie’, amb una línia de baix molt Gainsbourg, convidant-nos a evocar les cites de Nick Cave amb la recentment finada Anita Lane. Cançoner de boniques dinàmiques dramàtiques a ‘Chase it down’ i fons solemnes a ‘Remember we were lovers’, amb delicadeses com el vals ‘English town’ i aquesta balada acústica amb ascendent ‘stonià’ dels primers 70 anomenada ‘Your heart will always be broken’, així com l’homenatge ‘sixties’ de ‘Stones of silence’. A les plataformes de ‘streaming’, l’àlbum també apareix sota l’epígraf de Primal Scream, així que ens preguntem si amb això ens estan dient alguna cosa sobre el futur del grup. – Jordi Bianciotto.

Altres discos de la setmana

L’estiu de 1991, mesos abans de la seva mort, Miles Davis creuava Europa en la que seria la seva última gira. Fins ara hi havia constància del concert que va fer a Montreux, on va repassar el seu llegat en una nit històrica al costat de Quincy Jones. Merci, Miles!, gravat només una setmana abans, documenta, en canvi, el Miles Davis que no volia fer la vista enrere. El Miles de ‘Time after time’ i l’oïda posada en Prince, els sons elèctrics i secs i el pols funk. Un digne testimoni de la seva última època. – Roger Roca

El que fos baixista de l’efímer grup de Manchester WU LYF confirma en el seu segon disc en solitari tot el bo que va apuntar en el seu debut, ‘A Dream Is O’ (2019), i es consolida com un brillant compositor i intèrpret de vocació d’entendre’s i ballar sol que s’enfronta als seus dimonis particulars (soledat, addiccions, salut mental) esgrimint la bellesa d’unes cançons en què no és difícil rastrejar les empremtes de Teenage Fanclub, Elliott Smith, Emitt Rhodes, Todd Rundgren i altres titans del pop atemporal. Rafael Tapounet

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Per sorpresa el guitarrista de Flix ha llançat aquest àlbum d’inesperat traç llatí, un heterodox debut en castellà amb ressò de la trova més fogosa, remenades salseres, trompetes de jazz llatí i òrgans exòtics llegits a través d’un vidre florit. Xarim Aresté, o aquest anagrama anomenat Marx Esteria, eludeix els límits genèrics sense deixar de ser ell mateix, amb molta inventiva en la composició i combinant l’homenatge amb l’arranjament abonyegat i la trama enrarida. ¿Serà el començament d’alguna cosa? – J. B.

Eladio Carrión venia de publicar un àlbum suprem (‘Monarca’, fa només cinc mesos) i el seu nou treball està tan sols un esglaó per sota. El porto-riqueny, un dels noms més en forma de l’urbà a nivell mundial, construeix una ‘mixtape’ de nou cançons sobre els fonaments de la seva frenètica i magnètica manera de rapejar. La seva veu i els seus versos tenen fins i tot més presència que en anteriors treballs. Les bases acompanyen en la seva justa mesura, sense entorpir ni eclipsar les dures i habilidoses rimes sobre el seu viatge vital fins al seu nou estatus de figura mundial. – Ignasi Fortuny