Leos Carax triomfa a Cannes amb la fascinant ‘Annette’

La música sempre ha sigut un element tan essencial del cine del francès –els moments més icònics de títols com ‘Mala sangre’ (1986) i ‘Les amants de Pont Neuf’ (1991) transcorren al ritme de cançons de David Bowie i d’Iggy Pop– que gairebé resulta cridaner que fins ara, amb 60 anys, mai rodés un musical. Fora d’això, això sí –i malgrat vehicular-se a bord d’una trama més clàssica i lineal del que és habitual en ell–, ‘Annette’ és tan sensible, excessiva, onírica, desconcertant, grotesca, puntualment fallida i rotundament abassegadora com la resta de la seva obra.  

En tot cas, en gran manera la pel·lícula pertany també a Ron i Russell Mael, membres del duo californià Sparks, que porten bona part dels seus 50 anys de carrera erigits en objecte de culte gràcies a les seves composicions, exaltades melodies pop preparades de rampells simfònics, molt d’humor i molta dramatúrgia. Van ser els Mael que van idear la història que s’hi explica, van escriure les cançons que la vehiculen i van convèncer Carax perquè donés vida al conjunt, i recuperés així la tradició perduda de les òperes-rock.

‘Annette’ reflexiona sobre les vides i les morts de tants artistes condemnats pels seus egos, i per a això se centra en la història romàntica, febril i tràgica d’una parella d’amants dedicats al món de l’espectacle. Ell, Henry (Adam Driver), és un còmic que ha fet carrera practicant la vulgaritat i la transgressió i diu sentir «simpatia per l’abisme». Ella, Ann (Marion Cotillard), és una soprano brillant i glamurosa. Ell encarna el tipus de cultura que ningú valora, ella és sinònim d’art majúscul. Tot i que tan diferents, no obstant, tenen una cosa en comú: tots dos estan disposats a arribar al caire mateix de la bogeria buscant el xou –el paral·lelisme és allà, disponible per als qui coneguin els detalls del traumàtic rodatge de ‘Les amants de Pont Neuf’–, i aquesta precisament és la direcció que les seves vides prenen quan neix Annette, la seva filla, una nena extraordinària en més d’un sentit.

📸 #Photocall ANNETTE by Leos CARAX - Film d'ouverture#Cannes2021 #Compétition pic.twitter.com/vOpea6x99G

— Festival de Cannes (@Festival_Cannes) 6 de julio de 2021

La masculinitat tòxica

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Mentre desenvolupa aquesta premissa, Carax evoca ‘La bella i la bèstia’ (1946), de Jean Cocteau, un referent recurrent en la seva filmografia. Aquí, en tot cas, des del principi tenyeix de foscor el romanticisme consubstancial al mite original per explorar un assumpte que tampoc és nou per a ell: la masculinitat tòxica, aquesta patologia en virtut de la que el cine s’ha passat dècades utilitzant les actrius com a objectes en mans dels homes i a ulls de la càmera. Paradoxalment o no, el director es mostra interessat sobretot en Henry, prototip contemporani de l’artista dominant, tan fascinat per la ferocitat animal del seu monstre que fins a cert punt desatén les seves víctimes: Ann és tractada com poc més que una figura espectral, i Annette no és més que una mera marioneta en mans dels seus pares.

No és l’única crítica que ‘Annette’ proposa a través de la seva sorprenent exuberància formal, a estones elegant i a estones aclaparadorament ‘kitsch’, i de la inspiració poètica que li dona manxa escena a escena. La pel·lícula carrega contra l’exhibicionisme i l’explotació que imperen en el negoci, contra aquestes legions de fans que tracten els seus ídols com si fossin mones de fira, contra els fotògrafs que utilitzen la càmera com si fos un rifle. En general, s’agafa el seu temps detallant el costat més patològic, nociu i intolerable del món de l’espectacle. I malgrat això resulta inevitable veure-la com, sobretot, una celebració de l’art i un homenatge a les seves possibilitats. I, de passada, com una certificació del geni de Leos Carax; a la seva capacitat per prendre imatges que pertanyen a la Història –la del cinema mut, la dels musicals clàssics– i reconfigurar-les com una cosa inèdita; a la passió i el fervor que aconsegueix transmetre amb cada una de les seves escenes i cada un dels seus plans; i al bon estat de forma en què manté aquest do seu per deixar-nos amb la boca oberta malgrat la seva mania de sotmetre’l a tants períodes d’inactivitat.