‘Katla’, la sèrie que mostra la Islàndia més sobrenatural

Katla és la primera superproducció de la indústria cinematogràfica islandesa que és distribuïda per una plataforma com Netflix. La productora, RVK Studios, va ser fundada pel director de la sèrie, Baltasar Kormákur, que ja va tenir èxit amb la seva primera sèrie, Trapped, una trama policíaca que pot veure’s a Movistar+, i compta en la seva trajectòria professional amb pel·lícules reconegudes com 101 Reykjavík, Jar City, Contraband o Everest.

Rodatge complicat 

Kormákur també es va fer càrrec del guió amb Sigurjón Kjartansson, Davíð Már Stefánsson i Lilja Sigurðardóttir, que explica a EL PERIÓDICO la complexitat del repartiment de les diferents trames de la sèrie. «Ólafur Egilsson i Baltasar Kormákur van ser els que originalment van tenir la idea, però després Sigurjón Kjartanson, Davíð Már Stefánsson i jo la vam escriure. Hi ha molts temes en la sèrie: la pèrdua d’un fill, una malaltia greu, el suïcidi, un antic drama familiar, la infidelitat, la competència entre germans... Cadascun de nosaltres va posar alguna cosa de les nostres pròpies experiències en la trama i vam bregar amb el dolor que va venir a l’escriure-ho».

Tampoc va ser fàcil el rodatge, per la irrupció de la Covid. «La filmació acabava de començar quan el brot es va agreujar molt i els grups de més de 20 no van poder reunir-se a l’interior», explica l’escriptora. Però Kormákur va idear un sistema per garantir el rodatge «tot el personal estava codificat per colors i l’estudi es va dividir per a cada color, per la qual cosa, de fet, hi havia molts equips petits treballant a tot arreu». «La filmació va tenir lloc l’estiu passat i va acabar gairebé a temps, cosa que segons la meva opinió és un miracle», ressalta Sigurdardóttir.

La guionista i escriptora islandesa ens parla de la trama, estretament vinculada al Katla. És una història sobre una erupció volcànica i els efectes que té en les persones. Així que els paisatges són realment terribles i tristos perquè així són les coses durant una erupció». Tot i que Katla és una sèrie de ciència-ficció, la posada en escena de la sèrie és molt realista. Sigurdardóttir recorda que al sud d’Islàndia han vist escenaris així moltes vegades, perquè els volcans Hekla, Eyjafjallajökull i Grímsvötn entren en erupció regularment, destruint propietats i matant animals. «És realment aterridor i lleig», apunta. 

De la por dels mites i llegendes

La hipotètica erupció del Katla és un dels pitjors malsons imaginables per a un islandès. El volcà, al llarg de la història, ha entrat en erupció cada 100 anys i sempre amb resultats catastròfics. Aquest terror va inspirar la sèrie, igual com ha originat multitud de llegendes que es mantenen en la tradició del país. Una d’aquestes, la del nen intercanviat per un altre que és idèntic i té intencions malignes, forma part del seu folklore i també apareix en la sèrie. 

«Els islandesos tenen mitologia entorn de les ‘persones ocultes’, que són una espècie d’elfs, però no de la forma en què altres europeus visualitzen els elfs», explica Sigurdardóttir. Les «nostres ‘persones ocultes’ són de mida normal, pel que pot ser difícil distingir-les de les persones reals. Hi ha molts contes populars sobre tota mena de malentesos i successos misteriosos amb aquest tipus de mites», afegeix, cosa que va animar els guionistes a connectar amb els contes amb què van créixer i a desenterrar velles històries i mites al voltant del volcà Katla, ja que hi ha moltes històries sobre successos estranys quan entra en erupció.

Notícies relacionades

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

L’amistat, posada a prova

L’empremta de la cultura islandesa està molt marcada en la part sobrenatural de la trama. Lilja Sigurdardóttir aclareix això. «Els islandesos tenim un sistema de creences molt estrany. La població té un alt nivell educatiu, pel que la gent està ben informada, és moderna i està sempre a l’última en tecnologia. Però alhora, una gran part de la gent creu en persones ocultes o com a mínim no s’atreviria a negar la seva existència».

Per a l’escriptora, aquesta paradoxa s’explica en el desenvolupament accelerat que ha experimentat el país en la seva història recent. «El 1944, quan declarem la independència després del control colonial danès, érem la nació més pobra d’Europa. No hi havia infraestructures, la majoria eren pescadors i agricultors pobres que vivien de la terra. Avui som una nació moderna, educada i d’alta tecnologia. Aquest canvi es va produir en tot just dos o tres generacions: es fa estrany pensar que la meva àvia va créixer en una casa de gespa sense aigua corrent ni electricitat. Les creences i la cosmovisió de les persones no canvien tan ràpid».