74a edició del festival

Les 10 pel·lícules més esperades del Festival de Cannes 2021

  • Seleccionem una desena de títols imprescindibles d’entre la monumental selecció que ha realitzat aquest any el certamen cinematogràfic francès.

Les 10 pel·lícules més esperades del Festival de Cannes 2021

El Periódico

6
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

En la seva 74a edició, que arrenca d’aquí poques hores, el Festival de Cannes promet ser més o menys el que ha sigut en els últims anys, almenys en determinats aspectes. El certamen, per exemple, tornarà a transcórrer condicionat pel seu conflicte amb Netflix, i per una presència de talent femení en la programació que molts consideren insuficient. I alhora, per descomptat, el festival afronta l’edició més estranya de la seva història a causa de la pandèmia. Excepcionalment té lloc al juliol i no al maig, i els seus assistents estaran sotmesos tant a constants controls sanitaris com a l’ús protocol·lari de mascaretes. Les dificultats logístiques imposades pel virus probablement aconsellessin una programació més reduïda que de costum però, en canvi, Cannes ha decidit reivindicar-se amb una selecció monumental –i francament, inabastable– de pel·lícules, entre les quals és impossible escollir una desena de títols destacats sense caure en oblits flagrants. Tingui’s això en compte a l’hora de valorar la llista que aquí proposem. 

‘Annette’, de Léos Carax

Fins i tot amb 60 anys complerts, Carax continua sent un dels grans ‘enfants terribles’ del cine francès, i no hi ha motiu per no donar per fet que el seu nou llargmetratge causarà a Cannes almenys tant impacte com el que va dirigir just abans, ‘Holy Motors’ –per a molts, la pel·lícula que va havia d’haver guanyat la Palma d’Or el 2012; ‘Annette’, que a més s’encarrega d’inaugurar el certamen, és un musical de caires fantasiosos protagonitzat per una parella de celebritats –Adam Driver i Marion Cotillard– les vides dels quals donen un tomb a causa del naixement de la seva filla, una nena misteriosa amb un destí excepcional. I allà va un últim motiu per esperar amb ànsies la ‘premiere’ de la pel·lícula: ha sigut coescrita per Ron i Russel Mael, components del mític duo d’art-rock Sparks.

‘The french dispatch’, de Wes Anderson


Es donava per fet que la nova pel·lícula d’Anderson seria l’encarregada d’inaugurar Cannes el 2020, però el festival va ser cancel·lat a causa de la pandèmia i el director texà va preferir va preferir guardar la pel·lícula per poder competir amb ella per la Palma d’Or aquest any en lloc de, per exemple, presentar-la a concurs l’estiu passat a la Mostra de Venècia. Definida per ell mateix com un homenatge al periodisme, la pel·lícula compta en el seu repartiment amb prou estrelles com per omplir mitja dotzena d’alfombres vermelles: Léa Seydoux, Benicio del Toro, Adrien Brody, Frances McDormand, Timothée Chalamet, Jeffrey Wright, Mathieu Amalric, Bill Murray, Owen Wilson i Tilda Swinton.


‘Benedetta’, de Paul Verhoeven

Al llarg de la seva carrera, gràcies a títols com ‘Instint bàsic’ (1992), ‘Showgirls’ (1995) i ‘Elle’ (2016), Verhoeven ha demostrat una capacitat singular per escandalitzar, i promet tornar a fer-ho amb la que ja ha sigut oficiosament batejada com «la pel·lícula de les monges lesbianes». Està centrada en la història de Benedetta Carlini, que es va convertir en abadessa d’un convent toscà al segle XV –durant l’epidèmia de pesta bubònica– i va tenir un romanç amb una altra de les germanes. S’explica que el guionista Gerard Soeteman, col·laborador habitual del cineasta holandès, va refusar participar-hi per considerar-la «massa sexual».

‘Titane’, de Julia Ducournau

Ducournau va posar Cannes potes enlaire el 2016 gràcies a la seva opera prima, ‘Cru’, una magnífica pel·lícula sobre la feminitat, la joventut i el canibalisme plena de ‘gore’ furiós i excepcionalment realista. I s’espera que causi reaccions similars amb el seu nou treball, que protagonitza Vincent Lindon a la pell d’un pare el fill del qual ha estat desaparegut durant 10 anys i que de sobte reapareix en un aeroport. Poc més se sap de la pel·lícula excepte una cosa: a més d’un el deixarà amb malestar.

‘Memòria’, d’Apichatpong Weerasethakul

Guanyador de la Palma d’Or el 2010 gràcies a ‘Tío Boonmee recuerda sus vidas pasadas’, Weerasethakul torna a la Croisette amb la seva primera pel·lícula rodada en anglès i fora de Tailàndia. Protagonitzada per Tilda Swinton, ‘Memòria’ és el retrat d’una dona que viatja a Bogotà per visitar la seva germana malalta i que, una vegada allà, comença a sentir sons extremadament forts que li impedeixen dormir i fins i tot la porten a qüestionar la seva identitat. En el fons, totes les pel·lícules del tailandès poden considerar-se històries de fantasmes, i aquesta promet no ser diferent.

‘The Velvet Underground’, de Todd Haynes

Retrat de grup de la que sens dubte és una de les bandes més influents del rock, el primer documental en la carrera de Haynes combina imatges d’arxiu i fragments d’entrevistes realitzades ‘ad hoc’ amb figures com John Cale, que va cofundar el grup al costat de Lou Reed. El cineasta de Los Angeles, recordem, ha passat bona part de la seva carrera repassant la història de la música. La seva filmografia inclou ‘Velvet Goldmine’ (1998), reconstrucció de l’escena ‘glam rock’; ‘I’m Not There’ (2007), polièdric biopic de Bob Dylan; i ‘Superstar: The Karen Carpenter Story’ (1987), que va recrear la tragèdia personal de la cantant titular a través de nines Barbie.

‘Red rocket’, de Sean Baker

Des que ‘The Florida Project’ es va convertir en una de les pel·lícules del festival de Cannes del 2017 malgrat haver sigut presentada a la perifèria del certamen, va quedar clar que la següent pel·lícula de Sean Baker gaudiria del privilegi de lluitar per la Palma d’Or. Rodada en secret i a tota velocitat –tres setmanes– durant la pandèmia, ‘Red Rocket’ compta la història d’un actor porno en declivi que torna a la seva Texas natal amb la intenció de canviar de vida fins que, després de conèixer una dona, torna a abandonar-se als seus vells costums.

‘Ahed’s knee’, de Nadav Lapid


Obtenir l’Os d’Or de la Berlinale amb ‘Sinònims’ (2019) ha servit a Lapid per guanyar-se ara un lloc en la competició del certamen francès gràcies a la seva nova pel·lícula, en la qual també torna a oferir el retrat íntim d’una crisi d’identitat nacional. En aquest cas el protagonista de la història és un cineasta que, després de viatjar a un llogarret remot pròxim al desert per projectar una de les seves pel·lícules, acaba entaulant dues batalles perdudes: una, contra la mort de la llibertat artística a Israel; l’altra, contra la mort de la seva mare.

‘Bergman Island’, de Mia Hansen-Love

El setè llargmetratge de Hansen-Love és el primer de la seva filmografia rodat en anglès i el primer amb el qual l’aclamada directora francesa competeix per la Palma d’Or. Pel que sembla inspirada en fets reals, la pel·lícula ha sigut definida com un melodrama sobrenatural. La protagonitzen Tim Roth i Vicky Krieps donant vida a una parella de cineastes que viatgen a Fårö, la icònica illa sueca on Ingmar Bergman va viure i va morir, per escriure els seus respectius guions, i que una vegada allà es veuen sabotejats per una successió d’estranys obstacles. 

‘Vortex’, de Gaspar Noé

Cada vegada que Noé ha participat a Cannes ha fet parlar molt, i molt sucós. La setena pel·lícula que l’argentí presenta al certamen ha sigut rodada molt de pressa, està coprotagonitzada per l’icònic cineasta italià Darío Argento i, pel que sembla, se centra en els últims dies de vida d’una parella d’avis. Ell mateix ha afirmat que l’ha fet influït tant pel cine de Jean Eustache –completament desposseït d’artifici– com pel ‘giallo’, el subgènere de terror –pur artifici– del qual Argento va ser cap visible. En altres paraules, resulta impossible fer-se’n una idea.