Marisa Monte, irresistible fetillera a ‘Portas’

Marisa Monte, l’artista que ho té tot: veu celestial, dots com a autora i productora, carisma, bona agenda. Sempre ha sigut una bonica raresa, ja que molt pocs artistes brasilers i portuguesos, i més encara de la seva generació post-tropicalista, han gaudit del seu predicament, també en països com el nostre. Localista i mundana, popular i refinada, atesa al ‘hit’ i a la pulsió avantguardista, l’estilosa carioca ha establert una manera pròpia de fer que refresca ara al seu nou disc, sense canvis de fons i amb bonica cal·ligrafia.

‘Portas’ és la seva primera obra en solitari amb cançons noves en una dècada (des d’‘O que você quer saber de verdade’, 2011), si bé en aquest temps no ha estat aturada: disc i gira amb Tribalistas (entesa amb Carlinhos Brown i Arnaldo Antunes), concerts amb Paulinho da Viola, una antologia (‘Coleção’, 2016) i aportacions a àlbums d’Antunes, del guitarrista Cézar Mendes o de la fadista Carminho. Amb ella sempre sembla que les coses vagin deslligades de la resta, com si li fossin estranys les urgències i els tempos promocionals. I així, com caigut del cel, ens arriba ‘Portas’, disc generós (16 cançons) de complexió aromàtica, bonics contorns i selectes arranjaments, que dona una renovada esplendor al seu art de la cançó.

Una mica de serenitat

El carril d’entrada el va presentar fa uns dies amb ‘Calma’ (‘single’ i vídeo), una cançó composta, com quatre més, amb Chico Brown (fill de Carlinhos), que ens alerta de les «tempestes en un got d’aigua» valent-se de teixits acústics i d’una elegant producció compartida amb Arto Lindsay, l’arquitecte sonor dels seus àlbums clàssics. Lindsay l’acompanya també en la peça titular, on ens parla de portes hospitalàries i passadissos que cal ventilar.

Pot semblar que parlem d’una obra inofensiva, de calma absoluta, però ‘Portas’ embruixa amb els plecs de ressonàncies màgiques i diversitat de tons. ‘Medo do perigo’ flueix banyada en cors somiadors; ‘Totalmente seu’ és una innegable balada al piano i ‘A lingua dos animais’ creix a cop de swing, influx del nord que s’insinua, amb vista a Tin Pan Alley, en una altra peça de nota, ‘Em qualquer tom’. Entre els còmplices de composició tenim també l’habitual Antunes i Marcelo Camelo (ex Los Hermanos).

La Marisa Monte més arrelada ens entrega una vibrant samba en ‘Elegante amanhecer’ i l’arranjament orquestral amb rerefons exòtic, a càrrec del venerable Arthur Verocai (autor de l’homònim àlbum de culte de 1972), embolica amb tacte de seda ‘Déjà vu’ i ‘Para melhorar’ (aquesta, de la mà de Seu Jorge). Cançoner que deixa un rastre de bellesa vivificant al seu pas i que no acaba aquí: una cançó no inclosa, ‘Vento sardo’, composta amb Jorge Drexler, queda pendent per a la seva futura publicació en ‘single’.

Altres discos de la setmana

Guitarrista d’alt i aventurat ‘standing’, excamarada d’alguns de grans (Waits, Costello, Faithfull), Ribot desenvolupa consciencioses entremaliadures al costat de dos membres dels indòmits Secret Chiefs 3. Mantres tragicòmics, rock dissonant amb girs ‘funky’ i dentades jazz-punk, entre ecos de Zappa o King Crimson, refrescants i àcides. No és una passarel·la de virtuosismes: mana la cançó i cert instint assassí, consumat en aquest ‘Wear your love like heaven’ (Donovan) obert en canal. -J.B

Els Quivers són un quartet australià establert a Melbourne que factura pulcres vinyetes de guitarres cristal·lines, treballades harmonies vocals i vocació dels vuitanta en el millor sentit (el que apunta a bandes com Go-Betweens, The Chills i fins i tot REM). En el seu segon elapé desborden les costures del jangle pop amb unes cançons brillants que inclouen evocadors arranjaments de corda i piano i unes lletres que busquen el consol de l’amor i la bellesa davant les adversitats del món. Pura catarsi pop. - Rafael Tapounet  

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Rauw Alejandro treu el seu segon disc a la conquesta definitiva del pop llatí. ‘Vice Versa’ neix del seu ADN de reggaetoner però va a altres espais pel que fa al so. I el porto-riqueny ha trobat nous territoris convincents, alguns d’ells gràcies a la guia del productor estrella del gènere Tainy. Un pas de rosca precís cap a un so diferent, més electrònic. ‘Vice Versa’ és des del seu ‘single’ ‘Todo de ti’, un artefacte perfecte pensat per a la conquesta de l’estiu, temps de romanç i sensualitat. – Ignasi Fortuny

El debut de Julian Lage a Blue Note podria ser un disc de ‘guitar hero’. D’aquests que, com Lage, surten a les portades de les revistes de, per i per a guitarristes. Però, per sort, és una altra cosa. És un disc de cançons tocades per un guitarrista –molt bo, és clar– i el seu trio. Un disc de cançons pròpies i una mica melancòliques que tenen gust de música anyenca però que Lage, el bateria Dave King (The Bad Plus) i el contrabaixista Jorge Roeder toquen amb gust, inventiva i espurna. Maco perquè sí. -Roger Roca