Els espectacles del Grec 2021 que no us heu de perdre

Shakespeare / Peter Brook i Marie-Hélène Estienne 

¿Té l’incombustible Peter Brook alguna cosa més per aportar a una carrera plena de radicalitat i risc? Sí, si es tracta d’aquesta aproximació a ‘La tempesta’, l’última i més enigmàtica obra de Shakespeare. ¿Qui millor que un home de teatre de 96 anys per afrontar una obra que va sobre la vellesa i la saviesa i que sorgeix d’un taller teatral impartit fa dos anys? Ajudat per la incondicional Marie-Hélène Estienne, que col·labora amb ell en el Théâtre des Bouffes-du-Nord des dels temps del ‘Mahabharata’, Brook, que va dirigir la seva primera ‘Tempesta’ el 1968, desplega ara l’extraterratorialitat multicultural que és marca de la casa i compta amb un Prospero dels nostres dies excepcional: el rwandès, format a la Gran Bretanya, Ery Nzaramba (Lliure Montjuïc, del 2 al 4 de juliol).

Jr. cE. sA. r, KVS & NNT 

Winnie Mandela és una figura marcada per la claredat de la potència del seu discurs ‘antiapartheid’ elevat en els moments més difícils de la lluita i la foscor d’algunes de les seves resolucions, com la lluita armada. Ara l’afrodescendent Junior Mthombeni, director del KVS, el Reial Teatre Flamenc de Brussel·les, ha decidit fer-li un homenatge en format musical prenent com a punt de partida una carta que el seu pare va dirigir a l’activista en què es feien patents les divisions dins del Congrés Nacional Africà (ACN). La reflexió sobre l’Àfrica reverbera sobre els desacords al si d’Europa i es converteix al seu torn en un homenatge a la fortalesa de les dones africanes (Teatre Lliure, 14 i 15 juliol).

Jean Genet / Luis Luque

Ja el mateix Jean Genet va assegurar al seu dia que la seva al·legòrica obra cobraria un plus més teatral si els seus tres personatges eren interpretats per homes. Aquesta proposta va ser recollida a Catalunya fa una dècada per Manel Dueso i abans en un muntatge argentí. En aquest s’opta per un camí intermedi. Les dues criades que intercanvien els seus papers amb la senyora a qui serveixen i odien estan encarnades per Ana Torrent i Alicia Borrachero, mentre que Jorge Calvo es posa a la pell de la mestressa. Aquesta versió, dirigida per Luis Luque i nominada a quatre Max en la temporada 20-21, es mesura en el record amb el llegendari muntatge de Víctor García que va enfrontar a Nuria Espert amb Julieta Serrano cap el 1969. Un ritual pervers i monstruós que encara té moltes coses per dir al segle XXI (Teatre Goya, del 25 de juny a l’11 de juliol).

Qudus Onikeku 

Un dels plats forts amb sabor africà que ens porta aquest Grec abocat al continent negre. Qudus Onikeku, gran referent artístic de la dansa africana actual a la seva Nigèria natal, no es vincula amb l’estil clàssic o occidental i beu tant de l’afrobeat com dels ritmes urbans que cristal·litzen en l’efervescent ciutat de Lagos. La idea de l’espectacle neix del concepte de reencarnació de la cultura ioruba, molt estesa en el centre de l’Àfrica, a què només es pot accedir a través de la memòria que, segons aquesta cultura, manté el cos. El motor d’aquest espectacle, amb coproducció francesa, no és només espiritual, també emmarca un voluntat política i anticolonial (Mercat de les Flors. 6 i 7 de juliol).

Angelica Liddell 

Angelica Liddell no és apta per a paladars sensibles. Si ha d’incomodar a cop d’imatges impactants però sempre personals no cerca mitjanies. Aquesta obra que pren el seu títol de la famosa ària wagneriana de ‘Tristany i Isolda’, no és un combinat romàntic d’amor i mort a l’ús sinó un retrat conceptual i esquerp de Juan Belmonte, el torero lloat per Valle Inclán i la generació del 27, que brinda a la dramaturga, escenògrafa i actriu l’oportunitat d’amalgamar tragèdia clàssica, tauromàquia, sacrifici i desig de l’Àfrica, una de les aspiracions del torero (Teatre Lliure. 23 a 25 de juliol). 

Dimitris Papaioannou

Procedent de les arts plàstiques, el coreògraf i director escènic Dimitris Papaioannou va cridar l’atenció internacional com a director creatiu de la gala dels Jocs Olímpics d’Atenes. El 2017 ens va deixar bocabadats amb ‘The great tamer’, així que hi ha grans expectatives per a aquest espectacle inclassificable com tots els seus, barreja de teatre físic, visual, poesia i ‘performance’, que gira al voltant de l’orientació transversal, que no és altra cosa que la capacitat que tenen arnes i insectes en general de dirigir-se en línia recta cap a una llum llunyana. Aquesta imatge al grec li serveix per reflexionar sobre com les civilitzacions, en especial les mediterrànies, neixen i s’extingeixen en vista de creences que també tenen data de caducitat (Mercat de les Flors. De l’11 al 14 de juliol).

Juana Dolores

Juana Dolores és una ‘performer’ i poeta que ha provocat un gran impacte en l’última escena teatral i literària barcelonina després de guanyar el premi Amadeu Oller de poesia i sobretot per les seves combatives declaracions en els mitjans, que han generat un fenomen a les xarxes. Nascuda el 1992 al Prat de Llobregat, filla d’una treballadora de la neteja, en els seus treballs s’ha dedicat a reivindicar els seus orígens lumpen-proletaris i a tirar amb bala amb tots els mitjans dramatúrgics al seu abast i una bona impedimenta de teoria marxista i orgull feminista i de classe. Amb aquest solo va fer parlar al passat festival TNT (Terrassa Noves Tendències), el seu debut teatral (Antic Teatre. De l’15 al 18 de juliol). 

Fatoumata Diawara 

Si a hores d’ara algú del partit dubta que l’experimentació i la tradició tenen un maridatge perfecte farà bé en assistir al concert d’aquesta cantant maliana per sortir del seu error. Requerida per grans com Herbie Hancock, Paul McCartney, Bobby Womack, Dee Dee Bridgewater i Cheikh Lô per compartir escenari, Diawara no només té una gran competència musical –és la primera intèrpret africana en tocar la guitarra elèctrica profesionalemente– sinó també moltes taules sobre l’escenari, ja que també ha cultivat el treball com a actriu. A Barcelona presentarà ‘Fenfo’, el seu nou disc, que en llengua bambara significa ‘Una cosa per dir’ (Teatre Grec. 5 de juliol). 

Gregory Maqoma & Cor de Cambra del Palau 

El ballarí nascut a Soweto, Gregory Maqoma, que ha col·laborat amb grans de la dansa com Sidi Larbi Cherkahoui o Akram Khan es presenta en solitari al Grec, però no podria estar més ben acompanyat: quatre cantants tradicionals sud-africans i, curiosament, el Cor de Cambra del Palau el secunden (l’espectacle comptarà amb un cor local a cada una de les ciutats de la gira). L’argument recrea el viatge que el primer cor negre sud-africà va fer al segle XIX per Europa i que va tenir la reina Victòria com a espectadora. D’aquella fita no es conserven registres sonors, només fotografies i la llista d’interpretacions en el programa de mà. ‘Broken chord’, és a dir ‘Acord trencat’ tindrà aquí una estrena mundial (Palau de la Música. 17 i 18 de juliol).

Groupe Acrobatique de Tanger / Maroussia Diaz Verbèke

El Marroc és un dels grans planters d’acrobàcies circenses però no hauria tingut projecció internacional si una dona, Sanae el Kamouni, no s’hagués preocupat per trobar els millors artistes per tot el país i convidar grans de l’escena europea perquè fessin una posada al punt contemporània. Per això aquest espectacle, dirigit per l’acròbata brasilera Maroussia Diaz Verbèke, reuneix ball de carrer amb les formes més tradicionals. El resultat és una explosió de dinamisme i colors apta per a tota la família (Teatre Grec. 9 i 10 de juliol).