‘Call me if you get lost’, de Tyler, The Creator: un gènere musical en si mateix

Del hip-hop han sortit algunes de les pistes més innovadores de la música en els últims temps, i aquí se situa Tyler, The Creator, erigint-se en el tercer vèrtex de l’avantguarda encarnada per Kendrick Lamar i Kanye West. Hip-hop i alguna cosa més: la seva última obra, ‘Igor’ (2019), amb ‘Earfquake’ com a esvelt trencaglaç, superava les categories genèriques vorejant amb el soul, el r’n’b i la textura bastarda, amb rerefons psicodèlic, i combinant el rampant rapejat amb la melodia cantada.

Però, si bé aquest disc era ideal per a les orelles entrenades en el rock i la música negra clàssica que estiguessin intrigats pels nous llenguatges urbans, el nou, ‘Call me if you get lost’, és un pas al costat que combina aquella actitud exploradora amb el rap hardcore dels seus inicis. Obra de síntesi, potser més pensada per gratificar els seus seguidors històrics que per ampliar contorns, si bé amb entitat pròpia per alçar-se com un dels punts cardinals del 2021.

Obra d’extrems

Tyler, The Creator muta en una identitat col·lateral i amb connotacions poètiques, Tyler Baudelaire, que surt a la targeta d’identificació plasmada en la portada del disc i a la breu peça d’obertura, Sir Baudelaire. Pòrtic en què Tyler desplega un ‘flow’ introspectiu, contraposat a les cridaneres veus secundàries, els ‘ad libs’, de Dj Drama, tot plegat sobre un fons celestial, camí del rap furiós de Corso. Aquests forts contrastos marquen la pauta del disc, sempre matisats per transicions molt elaborades, en què Tyler s’encoratja com a productor i biblioteca errant de sons.

L’àlbum subministra informació en cada seqüència i cada ‘beat’, encadenant les cançons com en una obra unitària i creant climes i anticlimes. Cal parlar del viatge de l’amenaçadora ‘Lemonhead’ al r’n’b sensual de ‘Wusyaname’, amb parada en una assolellada bossa nova amb teixits d’‘easy listening’ (en què Frank Ocean cola un monòleg no acreditat a les plataformes de streaming). I de l’irat rap de ‘Lumberjack’, tema llançat com a primer senzill, i de la inquietant mirada a l’esclavitud anomenada ‘Massa’, en què la gravetat s’imposa bruscament a la postal tropical.

Tyler reprèn tota la invasiva xerrameca dels vells temps, fonent-la ara amb escenes imprevisibles en què tant es poden colar metalls triomfals com flautes exòtiques: aquí hi ha els gairebé 10 minuts de ‘Sweet / I thought you wanted to dance’, al voltant d’un r’n’b amable i somiador. En fricció amb tanta suavitat, el sufocant ‘Juggernaut’ (amb ‘featuring’ de Pharrell Williams) i el llarg ‘Wilshire’ amb pensaments en veu alta, en què fantasieja amb prendre-li la nòvia al seu amic. Tyler, The Creator, tan maco com sempre, fent de la seva espessa amalgama de sons i rimes un gènere propi. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

‘Samurai’ és el resultat de la unió entre dos talents: un amb àmplia i reconeguda trajectòria, i un altre d’incipient, tot i que els seus primers passos ja han sigut més que resolts. El Guincho i Beny Jr han construït una ‘mixtape’ amb gust de futur que circula per diversos sons: drill, afrobeat, trap, reggaeton... A tots ells s’adapta el raper de l’Hospitalet gràcies a la seva facilitat per encaixar en qualsevol ritme. I, a més, troba sempre la manera de narrar la història que vol explicar, sempre indissociable de qui és i el seu origen. Ignasi Fortuny

Després del discutit ‘The center won’t hold’ (2019), producció de St. Vincent trufada de sintetitzadors, les un dia pioneres riot grrrls de l’estat de Washington busquen port segur agafant-se a les guitarres i refrescant velles dinàmiques. El trio és ara un duo després de la marxa de Janet Weiss, fent pinya en un cançoner aviciat, amb vista a la new wave més jovial i a un postpunk de mitjana edat: de la gairebé funky ‘Worry with you’ al categòric classicisme de ‘High in the grass’. J. B.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Concebut i gravat a la primavera i l’estiu del 2020, en ple confinament, el novè elapé d’estudi que el cantautor MC Taylor publica sota el nom de ‘Hiss Golden Messenger’ és un brillant tractat sobre com convertir els moments quotidians en vehicles de reflexió existencial per trobar l’esperança enmig de la devastació. Les 11 cançons inclouen cites explícites a Sly Stone, Curtis Mayfield i John Prine sense deixar d’evocar el Bob Dylan de ‘New morning’. Balsàmic i transcendent. Rafael Tapounet

Hi ha tantes idees al segon disc de la compositora Jihye Lee que en altres mans donarien per a una carrera sencera. La jove autora coreana, a l’alça a l’escena novaiorquesa del jazz, compon música complexa i rica, desbordant de jocs rítmics i tímbrics, que salta del naïf a l’ombrívol. I és autobiogràfica al 100%: les ziga-zagues de les seves partitures parlen del xoc de viure a la frenètica Nova York o dels alts i baixos d’una relació sentimental. La música per a big band també pot ser això. Roger Roca