Janet Malcolm, una periodista de, per i per a la veritat

«Qualsevol periodista que no sigui gaire estúpid o gaire envanit per no advertir el que comporta la seva activitat sap que el que fa és moralment indefensable. El periodista és una espècie d’home de confiança, que explota la vanitat, la ignorància o la soledat de les persones, que es guanya la seva confiança per després, trair-les sense cap remordiment». Amb aquest famosíssim aforisme s’inicia una de les obres més conegudes de la gran periodista nord-americana Janet Malcolm, ‘El periodista y el asesino’ (Gedisa), morta dijous passat a Nova York als 84 anys

En el moment de la seva publicació original el 1990 aquesta obra que analitza la tasca d’un col·lega, el reporter Joe McGinnis, i del subjecte del seu reportatge, Jeffrey MacDonald, un metge acusat de l’assassinat de la seva dona i les seves dues filles, va tornar a posar a la palestra el vell dilema deontològic entre la recerca de la veritat i els perills d’embellir-la a cop de literatura periodística. És sabut que el Nou Periodisme es posa a caminar amb la novel·la-crònica ‘A sang freda’, basada en l’enganyosa confiança que Truman Capote es va guanyar per part d’un dels criminals reals de la història: l’assassinat despietat d’una família a Kansas. Capote necessitava que el criminal fos ajusticiat abans que aparegués la novel·la perquè ningú desdigués la seva versió. Una relació similar es va establir entre McGinnis i l’assassí, tot i que en aquest cas l’autor va fer de l’objecte del seu reportatge algú més interessant del que realment era.

Contra les veritats oficials

Des d’aleshores, el cínic adagio «no deixis que la realitat t’espatlli un bon article» va tenir en Malcolm la seva principal detractora i, amb el seu proverbial caràcter autocrític, el seu treball va obrir la porta a una estricta verificació de dades amb què el periodisme del segle XXI s’enfronta a les ‘fake news’. Tot i que en el seu moment la professió es va dividir entre detractors i defensors de l’autora –entre aquests Nora Ephron i Gore Vidal–, ‘El periodista y el asesino’ avui és considerat un llibre fonamental per a la formació dels joves periodistes als Estats Units.

Notícies relacionades

El retorn digital de ‘Sálvame’

Elefantes canten sense complexos a l’amor romàntic al Palau

Així els reflexius reportatges de Malcolm, en què ella es mostra al centre de la història com a opinant i analítica narradora de base psicoanalítica, li van atraure critiques amb els mateixos arguments que també podrien aplicar-se als seus col·legues masculins, com Gay Talese o Thomas Wolfe, sense que a ells ningú els retragués res d’això. La periodista no temia la polèmica ni a desemmascarar veritats oficials i establertes . Ella sabia bé que el periodisme explica una veritat que sempre està tenyida d’incertesa. D’aquest convenciment sorgeix un dels seus millors treballs, el fascinant reportatge ‘La mujer en silencio’ (Gedisa) que persegueix el mite de la poeta suïcida Sylvia Plath desbrossant-lo de tot el soroll que arrosseguen les interpretacions de la seva figura com a víctima o com a venjadora neurastènica després de l’abandonament del seu marit, Ted Hughes. El millor d’aquest treball és que no exigeix un interès especial per Plath. La seva investigació pot seguir-se com una novel·la policíaca, mentre quedem atrapats per les tortuositats de la investigació. El respectat crític britànic James Wood va assegurar que el de Malcolm era el treball definitiu sobre Plath amb què «havia llepat el plat de llet fins a l’última gota».

Lectora de Txékhov

Filla de pares txecs que van emigrar a Manhattan el 1939 quan ella tenia cinc anys, Malcolm va aconseguir el seu desig de no ser cap altra cosa que nord-americana al 100%, així Jana Binerovà va prendre el seu ‘nom de plume’ del seu primer marit. A mitjans dels 80 es va donar a conèixer amb un reportatge aparegut al ‘New Yorker’, que acabaria sent la seva casa habitual, ‘In the Freud Archives’, i allà ella mateixa no es va deslliurar de la polèmica quan el psicoanalista que protagonitzava el reportatge la va acusar d’haver-se inventat citacions textuals. Ben representada a les llibreries, amb títols com ‘Psicoanálisis: la profesión imposible’ (Gedisa), ‘Ifigenia en Forest Hill’, ‘Cuarenta y dos encuentros fallido’ (Debate), ‘Dos vidas: Gertrude i Alice’ (Lumen), a més de ‘Leyendo a Chéjov’ (Alba), el vell mestre que li va ensenyar que per exercir l’ofici només es necessiten un parell de botes i una llibreta de notes, tot un exemple per a un periodisme del segle XXI que potser hauria de gastar més soles de sabates.