‘Luca’, la faula iniciàtica de Pixar que celebra la diferència

«Aquesta era la clau de l’amistat que va inspirar la pel·lícula», ens explica el director Enrico Casarosa, nascut a Gènova el 1971 i instal·lat als Estats Units des de la seva vintena. «El que ens va acostar al meu amic i a mi és que tots dos érem igual de rars, perdedors i introspectius». A la pel·lícula, el triangle amistós (que no amorós) es completa amb l’eixerida pèl-roja Giulia, un possible bitllet de sortida de Luca més enllà de sota del mar i d’aquest poble de pescadors de la Riviera italiana que també un se li queda aviat petit. 

Alguna cosa més que relaciona ‘Luca’ amb ‘La Sireneta’: ronda l’hora i mitja de metratge, gairebé un miracle en aquests dies de pel·lícules hipertrofiades. A més de cant a l’amistat, és oda a la simplicitat. El que no s’ha de confondre amb simplicitat. «Des del principi vam voler seguir la lògica del món dels nens», comenta Casarosa. «Això fa que vagis oblidant-te de ‘¡la gran finale d’acció!’ o ‘¡la gran persecució!’. Ràpidament ens vam adonar del que era important aquí: aquesta relació, o relacions, d’amistat, i la lògica del món dels nens. Havíem de recolzar-nos en una certa simplicitat».

«I també, en un cert lirisme», afegeix Casarosa, «com en el meu anterior curt». Es refereix a ‘La luna’, faula iniciàtica que va servir d’aperitiu a ‘Brave (Indomable)’ en cines el 2012 i va rebre una merescuda nominació a l’Oscar. «El lirisme també t’ajuda a tenir més ritme. Perquè si et planteges escriure un poema, no escriuràs una novel·la; et concentres en les coses importants».

El millor de dos mons 

El millor de dos mons Entre els desafiaments que van complicar aquest projecte relativament senzill hi havia la necessitat de treballar, com a ‘La Sireneta’, amb dos mons: el submarí i el terrenal. ¿El doble de feina? «En certa manera, així va ser. Ens agradava la idea de buscar contrastos. Sota de l’aigua, el so s’esmorteeix i no pots veure gaire lluny en l’horitzó. Quan surts a l’exterior, el so és més clar i tot està més obert i definit».

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

El treball d’investigació cultural va incloure viatges a Itàlia (pel que sembla, amb molta degustació de ‘gelato’) i una immersió en el cine italià dels quaranta i cinquanta. «Curiosament, no em vaig submergir en De Sica i Fellini fins que vaig començar a estudiar cine a Nova York. Fer la pel·lícula em va servir per tornar a connectar amb aquest llegat. De De Sica prenem l’emoció i la pena de ‘Ladrón de bicicletas’. De Fellini, el seu afany per abraçar el somni, que nosaltres convertim en somiar despert. I també ens va influir el Visconti de ‘La terra trema’, perquè parlàvem dels pescadors d’una petita localitat».

La metàfora LGTBI

La metàfora LGTBIQuan van començar a emergir els primers avenços, alguns es van preguntar si ‘Luca’ seria la primera pel·li gai de Pixar, el seu ‘Call me by your name’ (que dirigia, a més, un Luca, Luca Guadagnino). Algunes línies de guió («has sortit a la superfície i fet el canvi», per exemple) recolzen la teoria del relat iniciàtic LGTBI. ¿La recolzen els creadors? «Per descomptat», diu Casarosa. Però fa matisos: «Tots ens sentim diferents d’alguna manera i volíem recolzar tothom per igual. Cada espectador portarà les seves pròpies dificultats a l’hora de ser visible, de ser acceptat. És una història sobre reconèixer la teva identitat i dir, simplement, ‘soc aquí’».