Ovnis a Espanya: els 5 avistaments més famosos

Entre 1992 i 1999, l’Exèrcit de l’Aire va recopilar, ordenar i desclassificar tota la documentació relativa a «albiraments de fenòmens estranys» ocorreguts en l’espai aeri espanyol entre 1962 i 1985. Des de 2016, aquesta informació està disponible a la biblioteca virtual del Ministeri de Defensa. És un material apassionant sobre alguns dels episodis més coneguts de la ufologia espanyola, com el llegendari expedient 620806, primer albirament documentat i desclassificat, a la base aèria de San Javier, a Múrcia, el 6 d’agost de 1962, quan un oficial de vols va observar un «potent estel sobre el Monte Cabezo a 500 metres d’altura». Un fet que es va repetir dues vegades més, els dies 7 i 13 del mateix mes, i que el Ministeri de Defensa ha considerat, fins a dia d’avui, com un «fenomen no explicable».

1962-08-06 Albirament en... by Julián García

Coincidint amb la imminent i sonada desclassificació d’‘expedients ovni’ als EUA hem volgut bussejar en l’il·limitat fons d’armari de la ufologia a Espanya i recordar cinc grans episodis d’avistaments d’objectes voladors que, dècades després, continuen embolicats en el més fascinant dels misteris. 

El plat volador de Balazote

El 1947, el pilot nord-americà Kenneth Arnold va popularitzar el terme ‘flying saucer’ (plat volador) al referir-se amb aquest terme als nou artefactes que va veure des de la seva avioneta mentre sobrevolava la muntanya Rainer, a l’estat de Washington. Això va passar el 24 de juny, una setmana abans del memorable incident de Roswell, a Nou Mèxic, en el qual presumptament es va estavellar un plat volador i que va ser el punt de partida de la ufologia actual i de tota mena de teories conspiradores sobre la possible presència de cadàvers d’origen alienígena entre les restes de l’ovni: l’Area 51, el mutisme governamental, els homes de negre, la tecnologia inversa, totes aquestes coses d’alt voltatge paranoic.

Curiosament, els mateixos dies en què tot això succeïa als Estats Units, el diari ‘Albacete’ informava sobre un grup de veïns que asseguraven haver sigut testimonis del pas d’un «plat volador», segons relata el divulgador Iker Jiménez al seu imprescindible manual ‘Encuentros. La historia de los O.V.N.I. en España» (EDAF, 2003). Els sorprenents fets van succeir a la comarca manxega de Balazote i, segons sembla, diversos camperols es van dirigir a la redacció del diari a explicar que havien vist un aparell fosc, «semblant a un barret fort», travessant diverses localitats cap a les set de la tarda amb un «vol lent i silenciós». 

Un parell de setmanes després, sis persones van assegurar haver vist a Azpeitia (Guipuzcoa) el pas d’un disc molt brillant que va emetre uns flaixos que van fer que «totes les valls s’il·luminessin com si fos ple dia». Durant els anys següents, es va disparar fins a la bogeria la successió d’albiraments a Espanya; alguns d’ells, esfereïdors, com el de l’humanoide gegant vestit de negre suposadament aparegut a Garganta de la Olla (Càceres), un ésser tenebrós amb extremitats semblants a potes de cabra la visió de les quals hauria provocat la mort d’un cabrer, horroritzat.

L’ovni que va col·lapsar Madrid (i Ummo)

El 5 de setembre de 1968, cap a les sis de la tarda, un objecte volador no identificat es va posar sobre el cel de Madrid. L’enginy, amb forma de globus, flotava a gran altura, immòbil i il·luminat. «Tot Madrid ho va veure. La febre dels ovnis ha arribat a Madrid», va titular algun diari de la capital amb gran ostentació tipogràfica.

Segons la crònica d’‘ABC’, «l’objecte, campaniforme i sense moviment aparent, va ser observat durant dues hores per milers de persones». Sobtadament, i després de provocar un embús espaterrant a la Gran Vía, l’enginy va desaparèixer per la Casa de Campo sense deixar rastre. Va ser impossible saber què era, potser un globus meteorològic; potser el reflex d’un satèl·lit artificial. «Als centres competents no ha sigut possible obtenir-ne cap informació», afermava taxativament el diari. Els radars que envoltaven Madrid (Barajas, Torrejón, Robledo de Chavela i Paracuellos de Jarama) no van detectar res al cel ni van poder precisar la identitat de l’objecte, tot i que el portaveu de l’Observatori de Meteorologia de Madrid ho tenia clar: «Indubtablement, es tracta d’un ovni».

L’avistament va causar profunda commoció al tenir lloc lloc en plena efervescència del cas Ummo, que durant els anys 60 i 70 va apassionar tant fanàtics del tema ufològic com profans del tema. L’origen d’Ummo va ser el suposat aterratge d’un ovni al barri madrileny d’Aluche, el 7 de febrer de 1966, una cosa que es va repetir un any i mig després a la localitat de San José de Valderas. Es deia que els ovnis en qüestió eren tripulats per ummites, éssers avançats socialment i tecnològicament que procedien del planeta Ummo, situat en òrbita al voltant de l’estrella nana vermella Wolf-424, segons haurien explicat ells mateixos a través d’una vasta relació epistolar i telefònica que van mantenir amb habitants seleccionats del planeta Terra, especialment espanyols i francesos.

El cas Ummo, analitzat en profunditat al magnífic llibre d’Eduardo Bravo ‘Ummo. Lo increíble es verdad’ (Autsider Comics, 2019), va deixar aviat de ser una modesta història d’ovnis i alienígenes per derivar en un abracadabrant híbrid de sociologia tardofranquista, experiments biològics, nazis escapats del Reich i sectes captadores que, finalment, es va revelar com un frau maquinat per José Luis Jordán Peña, vicepresident de la Societat Espanyola de Parapsicologia. «És un experiment que vaig fer per estudiar la credulitat de l’home, però se me’n va anar de les mans», va afirmar.

L’incident del míssil Posidó

Un dels casos més sorprenents d’albirament d’ovnis és el conegut com l’incident del míssil Posidó de Canarias. El 5 de març de 1979, milers de persones van observar en l’horitzó uns estranys núvols en formació anular. Just al capvespre, els núvols es van transformar en línies zigzaguejants taronges i grogues, de l’interior de les quals sortiria disparat un punt de llum que deixava anar un raig que es va dilatar fins formar una campana lluminosa gegant.

L’espectacular fenomen celestial, que ja s’havia registrat, tot i que amb menor intensitat, el 1976, va poder ser observat des de gairebé totes les illes de l’arxipèlag canari, fins i tot des de l’Àfrica i les costes de Cadis. L’avistament, per descomptat, va enardir els apassionats de la ufologia a Espanya, encara en ‘shock’ després de l’estrena, el març de 1978, d’‘Encontres a la tercera fase’, de Steven Spielberg. «Això no és cap fenomen meteorològic. És simplement un ovni», va assegurar el meteoròleg Mariano Medina, en aquell temps veu irrefutable de la ciència des del seu atri en Televisió Espanyola. 

Diverses dècades després, els experts van afirmar que l’anomalia vista el 1979 i el 1976 no era de naturalesa alienígena, sinó fruit del llançament de míssils de tipus Posidó C-3 des de submarins nuclears nord-americans. No van pensar el mateix, per descomptat, els defensors de la via extraterrestre, que consideren l’episodi canari com la prova visual més rotunda vista mai sobre un ovni.

El cas Manises

Sens dubte, la fita més gran de la llarga història d’albiraments d’ovnis a Espanya. L’11 de novembre de 1979, un avió Super Caravelle de la desapareguda companyia TAE volava des de Salzburg (Àustria) fins a Santa Cruz de Tenerife després d’haver fet escala a Palma de Mallorca. Quaranta milles al nord-est de València, el pilot Francisco Javier Lerdo de Tejada i el copilot Ramón Zuazu van observar unes inquietants llums que es dirigien cap a l’aeronau. 

El comandant va sol·licitar informació però ni el radar militar de Torrejón de Ardoz ni el centre de control de Barcelona van poder donar una explicació del fenomen. L’objecte va arribar a col·locar-se a només 200 metres de l’avió. «¡El tenim cada vegada més a prop!», va cridar el comandant. Tement una col·lisió, va acabar sol·licitant un aterratge d’emergència a l’aeroport de Manises.

Un caça Mirage F-1 pilotat pel llavors capità Fernando Cámara va sortir de de la base aèria de Los Llanos (Albacete) per intentar identificar els llums. El Mirage va emprendre una perillosa persecució de l’objecte lluminós, que semblava respondre-li a cada moviment i, fins i tot, provocar-li interferències al seu instrumental de vol. Després d’hora i mitja de carrera i a causa de la falta de combustible, el caça es va veure obligat a tornar a Los Llanos sense cap resultat.

Diversos anys després, un estudi de la Fundació Anomalia, entitat creada a Santander el 1996 per promoure l’estudi racional dels ovnis i altres anomalies científiques, va concloure que l’incident de Manises va ser provocat per les flamarades de les torres de combustió de la refineria d’Escombreras, al costat de Cartagena. «He vist centenars de vegades les flames d’Escombreras des de l’aire. I jo sé molt bé el que vaig veure», va respondre, aïrat, Fernando Cámara, actualment coronel retirat i expert en la investigació del fenomen ovni en el programa ‘Cuarto Milenio’.

De Montgat a Montserrat

Notícies relacionades

Parlem d’OVNIS (al Pentàgon)

Amb el peu esquerre

Una nit de 1979, Luis José Grifol estava a casa seva de Montgat veient un capítol de ‘Los Roper’ quan va sentir una estranya sensació d’urticària a tot el cos. La sang li bullia i, tot preocupat, va sortir a refrescar-se a la terrassa. Va mirar al cel i va entreveure uns llums que es van desplaçar fins a desaparèixer per l’horitzó. Al cap de pocs dies el formigueig va tornar i el fenomen dels llums també es va repetir. «Em vaig adonar del que passava: hi havia una relació entre la sensació i els llums que es movien pel cel», va explicar Grifol en una entrevista a ‘El País’ el 1983. A partir de llavors, les visions, suposats contactes telepàtics i avistaments d’ovnis s’han succeït sense fre en la vida de Grifol.

Tant és així que des d’aquella llunyana experiència personal de 1979 a Montgat, Grifol organitza visites a la muntanya sagrada de Montserrat per albirar senyals pretesament extraterrestres, o el que ell denomina «naus traçadores» que solquen el cel d’un costat a un altre de la gran muntanya catalana del misteri. En el 80% de les reunions, que tenen lloc el dia 11 de cada mes (en homenatge al dia i l’hora del cas Manises), «passa alguna cosa», assegura Grifol, per a qui els extraterrestres no venen, sinó que hi són: «Són els nostres immediats superiors, àngels que vetllen sobre nosaltres, com gossos pastors que cuiden el ramat humà».