Crítica de música

Toldrà, Ros-Marbà i el ‘Giravolt’

L’única òpera de Toldrà va tornar al Palau que la va veure néixer en una aplaudida versió a càrrec de l’OBC

Toldrà, Ros-Marbà i el ‘Giravolt’
1
Es llegeix en minuts
Pablo Meléndez-Haddad

Amb aquesta proposta semiescenificada de ‘El giravolt de maig’ (1928) d’Eduard Toldrà, l’única òpera escrita pel compositor, tornava al podi el seu deixeble, Antoni Ros-Marbà, i ho feia amb 84 anys; íntim coneixedor de l’obra, el director de l’Hospitalet l’ha dirigit, gravat i, a més, firma l’edició crítica de la partitura. Davant una OBC que no arribava als 40 efectius va aplicar la seva experiència sobre una música plena de feliços moments que es passeja per la màgia d’un modernisme xop de geni melòdic. Ros Marbà va acompanyar els cantants amb compte controlant la transparència dels plans sonors i aconseguint un equilibri envoltant.

Marc Rosich va plantejar una direcció d’escena neta, clara i més que res útil, ja que les limitacions que planteja el Palau per a l’òpera escenificada són més que conegudes; van prioritzar els detalls i la coherència en els moviments dels personatges –sense vestuaris d’època–, sempre amb l’orquestra a la seva esquena. També va haver de lluitar contra el llibret de Carner, poc teatral, que s’atura en petites situacions que, en general, expliquen pulsions íntimes dels personatges més que accions concretes.

Elena Copons va brillar com una Rosaura còmoda i segura, mentre que Gemma Coma-Alabert dibuixava una Jovita sobretot elegant, havent de treure partit d’un registre greu molt exigit; la partitura demana una contralt i la mezzo es va emportar el rol al seu terreny.

Roger Padullés va dibuixar un Golferic molt ben frasejat, la circumstància vital del qual –la d’un seminarista de voletejades hormones– va saber traslladar el seu cant amb gran efectivitat. Josep Miquel Ramón va imposar un Perot de l’Armentera autoritari i sonor, tot i que de greus una mica minvats. Lluís Vilamajó va proposar un Marcó i un Pastor fets a la seva mesura, assumits amb un cant expansiu i una veu ben timbrada, mentre que Josep-Ramón Olivé tornava a demostrar la seva vàlua amb un Corvetó impecable.

 

 

 

Notícies relacionades

 

.