¿Què va ser l’‘underground’ barceloní dels 70? D’‘Ajoblanco’ a Zeleste

Hi va haver un temps en què els vells principis del moviment, artrítics i caducs, estaven perdent manxa. Van ser els anys 70. Un dictador momificat encara era capaç de firmar sentències de mort. Però una joventut poderosa –o així es creien– no estava disposada a esperar que morís per intentar canviar el món. La situació era d’interregne. El passat s’estava desfent. El futur, per construir. El rock era el seu himne i les seves batalles, la revolució sexual, el feminisme, la lluita obrera, el hipisme i el pensament llibertari. Tot això va aconseguir un impuls inigualable a Barcelona, una ciutat amb fil directe amb França i l’‘underground’ nord-americà i, el que és més important, a centenars de quilòmetres físics i mentals d’un Madrid funcionarial que no despertaria fins a la ‘movida’, anys més tard. Però aquesta és una altra història.

Tot aquest entusiasme, aquesta ascensió i caiguda, queda plasmat en l’exposició ‘La contracultura i l’underground a la Catalunya dels 70’, que es va inaugurar aquest dimarts al Palau Robert, comissariada per Pepe Ribas, un dels grans protagonistes d’aquell moment. L’expo és un excel·lent full de ruta que, de segur, tindrà defensors i detractors, del que va ser aquell temps de drogues, sexe i utopies. Una etapa que pot resumir-se en aquest diccionari no exhaustiu.

‘Ajoblanco’

La gran revista de debat i pensament impulsada per Pepe Ribas que pretenia establir un no absolut a la cultura establerta va néixer el 1974. Va ser el calder on es van coure temes encara no resolts però que estan en el centre dels actuals debats: el feminisme, la reivindicació LGTBI, la lluita mediambiental o les noves formes de convivència familiar.

Bassaglia, Franco

El gran líder de l’antipsiquiatria, un moviment netament contracultural, que qüestionava la pràctica abusiva d’aquesta disciplina i que té la seva il·lustració més popular en la novel·la i després pel·lícula ‘Algú va volar sobre el niu del cucut’, va oferir un històric col·loqui a la Sala Villarroel el 1978.

Bolaño, Roberto

Vers solt, el xilè va arribar a Barcelona als 70 i la seva figura, en certa manera, representa també l’exili llatinoamericà que va fer de Barcelona un lloc de pluralitat i trobada. Tot i que allunyat dels cercles contraculturals, va escriure llavors una novel·la a quatre mans amb A. G. Porta, col·laborador d’‘Ajoblanco’.

‘California Trip’

Aquest llibre que la crítica teatral María José Ragué va escriure tot just arribar de Berkeley va ser en el seu moment una bíblia en castellà del que era la contracultura nord-americana que va passar de mà en mà. Molts aquí es van assabentar de l’existència d’Allen Ginsberg o els Panteres Negres gràcies a ella. Ragué va ser també parella del filòsof Luis Racionero, que per la seva trajectòria posterior és difícil reconèixer en l’apòstol contracultural que va ser.

Enfants Terribles, Les

Juntament amb La Enagua i Jazz Colon, aquest local va ser un dels més punters de Barcelona referent a modernitat. Molt vinculat a l’escena del ‘Swinging London’, era un curiós batibull de gitanos del Somorrostro, rockers, legionaris fumadors de grifa i estudiants esquerranosos.

Granollers

Sí, va ser l’escenari de les 20 hores de la música progressiva. S’anunciava com una gran promesa de música, drogues i amor i va complir les expectatives: Fusioon, Sisa, Máquina Tukky, Buzzards, Smash i el grup britànic The Family van tocar davant un enorme desplegament de la Guàrdia Civil. «Un camp de concentració psicodèlic». Així ho va descriure un assistent .

Jornades Catalanes de la Dona

La Universitat de Barcelona va acollir el 1976 el primer debat obert sobre la situació de la dona amb l’objectiu de suprimir el delicte d’adulteri –«Jo també soc adúltera»–, el dret a l’avortament i anticonceptius a càrrec de la Seguretat Social. Una foto de Pilar Aymerich mostra l’acció d’una de les ‘performers’, Les Nyakes, fregant el terra del paranimf.

Mercader, Gay

Quan encara no havia muntat la promotora musical Gay & Co, Mercader, per llavors porter de nit a la discoteca Pachá de Sitges, va portar a Granollers (1973) el primer concert de King Crimson, apoteosi del so del moment, el rock progressiu. Mercader, amb grans actrius i assassins en el seu llinatge, va col·locar Catalunya al mapa del rock internacional.

‘Rebel Delirium’

El teatre, que també s’estava posant les piles contraculturals des de l’assembleari Saló Diana, s’atreveix a escenificar aquesta obra de temàtica homosexual dirigida per Iago Pericot en una estació de metro abandonada. Estem al 1977. Un any abans al Born, l’assemblea de treballadors de l’espectacle havia construït una colossal i gamberríssima representació del ‘Don Juan Tenorio’ amb Pau Riba encarnant, entre d’altres, Doña Inés.

Rambla, La

Abans que fos abduïda pels turistes, la Rambla va ser l’escenari en el qual es representaven totes les obres de la ciutat, des de les més formals fins a les més canalles. Ocaña, rei de la transgressió, es passejava despullat per la mateixa Rambla en què el Liceu desembassava els seus burgesos.

‘Rrollo enmascarado, El’

És el primer ‘comix’, és a dir còmic underground espanyol. Autoeditat, aglutina un col·lectiu transgressor amb Nazario al capdavant, acompanyat de Mariscal, Montesol, Onliyú, Pepichek, Max i Guillem, entre d’altres. Un material explosiu que va acumular segrestos i multes.

‘Star’

Molt més centrada en el ‘comix’ i el rock que la seva companya de files ‘Ajoblanco’, ‘Star’ va ser una revista molt agressiva i radical que va tenir una gran volença pel nou periodisme i va obrir la porta a la incipient cultura punk. Com a agent provocador va funcionar en dos fronts, el dels concerts i la festes i com a editora de clàssics com ‘Miedo y asco en Las Vegas’ de Hunter S. Thompson, ‘Aullido’ d’Alan Ginsberg o Confesiones de un adicto a la esperanza’ de Timothy Leary.

Substàncies prohibides

«Si la marihuana és l’herba sagrada, l’LSD i el seu corol·lari la cultura psicodèlica del moment és el seu sagrament, un viatge màgic que obre les portes de la percepció», assegura Pepe Ribas. A finals dels 70, l’heroïna comença a situar-se per escombrar i destrueix. El comissari veu en ella una droga nihilista i antirevolucionària.

La Scala

Després de l’apoteosi de les jornades llibertàries celebrades al parc Güell, l’incendi de la sala de festes Scala, el 15 de gener de 1978, tanca la utopia àcrata. La versió oficial és que es tracta d’un atac de la CNT, però encara avui hi ha molts dubtes sobre això. Cert o no, allò va ser el final d’una època, que ja estava dissolent-se perquè molts dels seus protagonistes estaven fent-se un lloc en la nova, però no millor, societat.

Tibidado.

Tibidado.Al lloc on actualment hi ha el Museu de la Ciència se situava la comuna de Pau Riba, allà on es va gestar el carismàtic ‘Dioptria’; gent com Sisa era un dels assidus. Quan els van desallotjar per ‘hippies’, Riba va traslladar la fórmula a Formentera. La comuna proposa nous models familiars. En una d’aquestes, la de Xelo Guasch, va trobar Pedro Almodóvar de passada per Barcelona productor per a ‘Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón’.

’Torna, La’ 

Una obra sobre l’execució de Puig Antich i del polonès Heinriz Chez, les últimes del franquisme, va portar Els Joglars a un consell de guerra en plena transició i va desencadenar una campanya a favor de la llibertat d’expressió sense precedents. L’adhesiu de la màscara ratllada va ser una de les grans icones del moment.

’Virgo inseminata’

Notícies relacionades

Dues mirades a la Barcelona dels 70

El #MeToo dels nens

El Canet Rock genuí i irrepetible, el festival creat a imatge de Woodstock o Wight –salvant totes les distàncies–, va tenir quatre edicions, marcades per la repressió policial. En la primera edició (30.000 assistents) es va requisar el còmic ‘La piraña divina’ de Nazario. En el 78, les ires, aquesta vegada de l’Església, van caure sobre el cartell marià dissenyat per Pau Riba. Aquesta edició també va obrir les portes a un cartell internacional amb Ultravox, Nico i Blondie.

Zeleste

Amb les seves emblemàtiques cortines carmesí, el local del llavors carrer Plateria, creat per Víctor Jou, va ser el lloc de reunió de la progressia catalana i era tant un espai de trobada i xerrada com de concerts en viu. Artistes de tot pelatge i públic es barrejaven, ‘cheek to cheek’, en audaç confraternització. Va ser el quilòmetre zero de l’‘ona laietana’.