Wagner en el seu aniversari

Per fi va tornar al podi de la seva Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC)‎ el titular del conjunt, el japonès Kazushi Ono, absent durant mesos a causa de la pandèmia. El curiós programa va començar amb la primera interpretació per l’orquestra de ‘Forty Heartbeats’ (’Quaranta batecs’, 1998), de la finlandesa Kaija Saariaho.

La breu i experimental obra, composta de 12 números independents que cada director ordena com vol, va omplir de timbres brillants i de lluminoses atmosferes un auditori que va aplaudir una execució límpida i entusiasta, estranya introducció a una de les obres mestres de la producció de Richard Wagner. Precisament el dia en què se celebrava el 208è aniversari del seu naixement, l’OBC –amb una quarantena de professors– va convidar la mezzosoprano sueca Anna Larsson per interpretar els monumentals ‘Wesendonck Lieder’, cinc intenses cançons concebudes quan el geni alemany estava en plena composició del seu fonamental ‘Tristan und Isolde’. Escrites per a cant i piano, es va oferir la clàssica orquestració de Felix Mottl –Wagner només va realitzar un arranjament per a conjunt de cambra de l’última de les cinc. De gran rampell romàntic –els poemes que posa en música van ser escrits per la dona que hauria inspirat Isolde al compositor, enamorat d’ella en secret–, aquestes cançons influirien en el futur del gènere, sobretot a creadors com Mahler o Richard Strauss.

Ovació a la cantant

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

L’OBC, amb un Kazushi Ono exaltat, va carregar tintes i decibels i la mala acústica per a les veus solistes amb orquestra de la sala gran de l’Auditori va penalitzar aguts en ‘pianissimo’ i greus extrems d’una Anna Larsson que continua mantenint aquest timbre solar i bonic que caracteritza el seu cant. Malgrat tot, i d’un registre greu minvat, la cantant va aconseguir una ovació, mentre que solistes de corda i fusta es lluïen en les seves parts.

Després del clima creat per aquest monument, la ‘Simfonia Núm. 4 en La, Op. 90, Italiana’ de Mendelssohn desentonava una mica, però el poder del seu primer moviment va posar ràpidament les coses al seu lloc davant una interpretació apassionada, en la qual van sobresortir unes trompes brillants en el tercer moviment, igual com la flauta i la corda en el quart, interpretat amb un ‘tempo’ valent davant l’excel·lent resposta del conjunt.