Genaux, Hasse i Espasa, trio d’asos

Aquest concert, centrat entorn de la cort de Dresden i amb Johann Adolph Hasse com a eix, és una mostra de com el Centre Nacional de Difusió Musical col·labora amb programadors locals per multiplicar la seva oferta. Inscrit en el cicle Grans Veus de la sala modernista, el debut de Vivica Genaux va acabar en un gran èxit, sent ovacionada davant el seu virtuosisme i expressivitat.

Amb el conjunt Vespres d’Arnadí, que dirigeix Dani Espasa, es van revisar un grapat de difícils àries del barroc tardà reivindicant la figura d’un Hasse avui injustament oblidat. Des d’aquesta ‘Son qual misera colomba’, de l’òpera ‘Cleode’, interpretada a un ‘tempo’ de vertigen, Genaux va treure profit sobretot de la seva facilitat per a les agilitats i l’ornament. La mezzo canadenca, amb una veu dura en l’agut, estrident en el ‘forte’ i una mica entubada en el greu, no obstant, va conquistar pel seu talent, i també en les àries més contemplatives, imposant una elegant línia de cant, matisada i sempre pendent del text en el dramàtic, tal com va passar amb la bellíssima i difícil ària de l’òpera ‘Solimano’, ‘Di quell’acciaro al lampo’, que va acomiadar el programa.

Conjunt irregular

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Va sorprendre que un conjunt consolidat com Vespres d’Arnadí, més encara després d’haver passejat aquest programa per Oviedo i Madrid, oferís un resultat irregular. L’acció de conjunt se’n va ressentir, i no només en els moviments ràpids; també es van sentir inseguretats en l’afinació més enllà de les trompes i es va apreciar falta d’empastament per certa descompensació en el balanç sonor, amb instruments sords en benefici d’altres molt més presents. Els seus intèrprets són grans virtuosos, cosa que van demostrar l’oboè solista i la concertino, ella al ‘Concert per a violí’ de Pisendel. Però la màgia d’Espasa i els seus va aparèixer, per fi, a la penúltima peça, l’‘Allegro’ de la ‘Simfonia opus 5, número 6’ de Hasse, amb tot al seu lloc i a un ‘tempo’ també de vertigen.