Crítica d’‘El olvido que seremos’: afectat relat biogràfic

Fa temps que Fernando Trueba segueix el seu propi camí. El seu cine ha quedat encapsulat en algun lloc indeterminat i pràcticament totes les seves pel·lícules semblen haver-se suspès en el temps. En un temps molt pretèrit. 

Després del daltabaix de ‘La reina de España’, torna amb l’adaptació de la novel·la d’Héctor Abad Faciolince dedicada al seu pare, metge i activista colombià que va lluitar per la sanitat pública fins que finalment va ser assassinat. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Ateses les característiques del material, forçosament l’acostament havia de ser respectuós, a tall d’oda enaltidora. I així és, en efecte. Només que les tecles que es premen no són les adequades. Trueba practica el relat familiar, i ho fa com si fos un èmul d’Alfonso Cuarón a ‘Roma’, amb molts plans seqüència a tall de coreografies corals que es repeteixen fins a l’extenuació. Així, el seu intent de capturar la vida domèstica es converteix en un tediós exercici d’estil impostat que intenta ser emotiu i acaba convertint-se en embafador i carregós, en part per la terrible partitura de Zbigniew Preisner (sí, el gran compositor de les pel·lícules de Kieslowski), que s’encarrega de remarcar emocions fins i tot on no n’hi ha. 

‘El olvido que seremos’ es converteix així en una reconstrucció històrica una mica encartonada, castigada per l’afectació, per un academicisme afectat i un humanisme passat farcit de bones intencions i equivocades decisions.