Alan Lomax i el viatge que va canviar la història de la música popular

Així va ser com el món va saber que un dels músics de blues més influents de la història, inspirador de nombroses llegendes d’ordre sobrenatural, havia mort als 27 anys, probablement enverinat per una nòvia o un marit gelosos. L’escena està recollida a ‘La tierra que vio nacer el blues’, un llibre monumental que recull les cròniques dels viatges que Alan Lomax va fer pel delta del Mississippi entre principis dels anys 40 i finals dels 50 a la recerca dels grans profetes del blues rural i que, 18 anys després de veure la llum en l’edició original, acaba de ser publicat en castellà per Libros del Kultrum.

Un tresor musical

Considerat amb justícia com el documentalista de folklore més important del segle XX i pilar fonamental dels estudis etnomusicològics, Alan Lomax (1915-2002) va consagrar la seva vida sencera a viatjar pel món (Espanya inclosa) amb el seu equip de gravació per conservar i difondre un tresor de cançons populars que, d’una altra manera, hauria quedat sepultat en l’oblit. La seva tasca va tenir un paper molt determinant en el renovat interès pel folk que va fer trontollar l’escena musical als Estats Units i el Regne Unit als anys 50 i 60 («si no fos per Lomax, Bob Dylan estaria cantant ‘Feelings’ al piano bar d’algun Holiday Inn de Minnnesota», va dir d’ell la revista ‘Newsweek’) i, sobretot, en la reivindicació del blues com una de les principals formes artístiques genuïnament nord-americanes. Si no la més important.

Lomax, que va quedar encisat pel «veritable cant negre» quan el 1933 va acompanyar el seu pare en una expedició etnomusicològica per les penitencieries de Texas, Tennessee i Mississippi, mereix el crèdit (entre molts d’altres) d’haver donat a conèixer, amb les seves gravacions de camp i les seves emissions radiofòniques, a titans de la música popular com Son House, Big Bill Broonzy, Muddy Waters i Fred McDowell, artistes que van empènyer tota una generació de joves a ñes dues bandes de l’Atlàntic a agafar les guitarres i les harmòniques i iniciar-se en els insondables misteris del blues.

«No doni la mà a un negre»

Tots passegen la seva aura mítica per les pàgines de ‘La tierra que vio nacer el blues’, un llibre amb un valor que transcendeix de lluny la simple divulgació musical. Les cròniques que escriu Lomax sobre les seves incursions en poblets remots del delta del Mississippi són un testimoni vívid, i a estones esborronador, d’un temps i un lloc en què era perillós que una persona blanca i una negra es donessin la mà on algú pogués veure’ls; un món en què cridar «senyor» en públic a un home de color era prou motiu per rebre una reprimenda del xèrif local, amb amenaça de calabós inclosa.

En aquestes difícils circumstàncies, Lomax emprèn el seu viatge per la Ruta 61, «l’autopista del blues», comissionat per la Biblioteca del Congrés per portar a terme una recerca científica sobre la música popular al delta. Assisteix meravellat a un improvisat concert de Son House a la part del darrere d’«un vell colmado» que feia olor de regalèssia, pots d’adobats amb anet i tabac d’aspirar; descobreix amb disgust com els predicadors baptistes substitueixen a les esglésies els heroics cants espirituals per les formes molt més reglamentades del gòspel; aprèn cançons infantils que enrojolarien l’encarregat d’un local de ‘striptease’, i recull en una barberia històries hilarants sobre la fam sexual dels reverends locals.

La pistola i el fuet

També realitza una visita commovedora als presos del Penal Estatal de Parchman, «homes que havien mirat la mort a la cara cada dia [...] i fins i tot així creaven cançons d’un poder inigualable, perquè els seus cors continuessin bategant», i se submergeix en un abisme de terror amb els relats de Black Hat McCoy, un irlandès que treballava com a capatàs a les quadrilles de construcció del dic del Mississippi, un món sense llei governat pel fuet i la pistola, en què s’havia «aixecat la veda per a la caça dels negres, a qui es considerava menys valuosos que les mules que portaven».

I, per descomptat, manté il·luminadores trobades amb els ‘bluesmans’ del delta, a qui veu com continuadors de la tradició del ‘griot’ de l’Àfrica occidental, el «bard virtuós» que exerceix el paper de dipositari i custodi de la riquíssima tradició oral de la comunitat. Sovint, les converses amb aquests fugissers poetes rurals són com intercanvis de descàrregues de rifle, en què s’alternen els monosíl·labs i les frases lapidàries. En ocasions, com passa amb el guitarrista Jack Owens, el recel davant la presència d’un home blanc frustra l’afany: «Ens va dir que no entenia per què havíem anat a veure’l, perquè ell no sabia res de blues ni havia tingut cap guitarra en la seva vida».

Els ídols dels Rolling Stones

Potser els ‘descobriments’ més rellevants que Alan Lomax va fer en el curs d’aquelles expedicions van ser els de Fred McDowell i Muddy Waters. El primer treballava com a agricultor a prop de Como, al comtat de Panola, quan Lomax va anar a visitar-lo el 1959 en companyia de la cantant folk anglesa Shirley Collins. En el moment de la gravació de camp, McDowell es va fer acompanyar per un amic, a la segona guitarra, i per la seva tieta Fannie Davis, que s’encarregava de la secció de vent tocant una pinta de dents fines embolicada amb paper higiènic. Al cap de poc més d’una dècada, després de fer gires pels EUA i Europa, Fred McDowell va poder obrir una gasolinera amb els diners de drets d’autor que va rebre per la versió de ‘You got to move’ que els Rolling Stones van incloure a l’elapé ‘Sticky fingers’.

Com és sabut, els Stones havien pres el seu nom d’una composició del llegendari Muddy Waters, un parcer del comtat d’Issaquena aficionat a cantar blues i a qui la vida va fer un tomb el dia de l’estiu del 1941 en què Alan Lomax va anar a veure’l a la plantació Sherrod de Stovall. Allà, en una petita habitació al costat de l’economat, el jove McKinley Morganfield (aquest era el seu nom de naixement) va fer les seves primeres gravacions. Entre aquestes, la d’una cançó anomenada ‘Rolling Stone’. Persuadit de l’immens talent de Muddy («Les seves obres pròpies eren més que blues, eren cançons d’amor del Sud profund»), Lomax va tornar al cap d’un any per gravar-ne més.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Uns mesos després, Muddy Waters va rebre per correu un disc amb dues de les seves cançons editades per la Biblioteca del Congrés i, a l’escoltar-lo, va arribar a l’òbvia conclusió que podia ser tan bo com qualsevol altre cantant i guitarrista de blues. Va consultar-ho amb la seva àvia i, després de rebre’n la benedicció, va prendre una decisió. «Així que un dia plujós en què els camps tenien tant fang que li arribava a l’altura dels genolls, va manar dir al cap que estava malalt i va pujar a l’Illinois Central amb direcció a Chicago».

Quan Muddy Waters i Alan Lomax van tornar a coincidir, 10 anys més tard, el músic conduïa un gran Cadillac. Lomax seguia amb el seu vell Ford.