Oscar 2021: una celebració, per fi, del cine

Els últims 14 mesos han sigut per al cine, com per a totes les altres coses, una anomalia. Es desconeixen encara les seqüeles que deixarà en aquest sector cultural, artístic, industrial i comercial la pandèmia; si els mals de cap que han patit l’últim any cineastes i cinèfils, exhibidors i qualsevol que identifica les pel·lícules amb una sala a les fosques i una experiència compartida, han arribat per quedar-se; si el viscut en aquests mesos de confinament, amb les plataformes com a taula de salvació, reforçarà el paper fonamental d’aquestes en la producció i sobretot consum de l’audiovisual i formarà part ineludible i pot ser que central en la tan esmentada «nova normalitat». De moment, en qualsevol cas, hi ha una cosa segura: tot i que sigui amb dos mesos de retard sobre el seu calendari habitual i havent fet excepcions a les seves rigoroses normes sobre dates i llocs d’estrena, aquest diumenge hi ha Oscar.

Seran diferents però són també iguals, fills d’una Acadèmia de Hollywood que ha emprès des de fa uns anys i forçada per les crítiques i la realitat un procés de reinvenció i obertura per mirar de reflectir més la diversitat davant i darrere de les càmeres, una institució on l’equilibri entre consideracions artístiques i polítiques es mou en una delicada balança que mai se sap bé de quin costat acabarà inclinant-se, tot i que de vegades tots dos coincideixen. I sobretot es respira a Los Angeles una ànsia per trencar les rigideses del confinament, per treure màscares i propagar un altre virus: el de la celebració del cine i de les pel·lícules, aquesta vegada més petites que grans, tot i que només parlant en termes de pressupostos.

Cites amb la història

Truca la història amb força a la porta d’aquests Oscar. Ho fa sobretot de la mà de Chloé Zhao, la directora nascuda a Pequín que personalment apareix en quatre de les sis nominacions (pel·lícula, direcció, guió adaptat i muntatge) de Nomadland, clara favorita en aquesta 93a edició tot i que numèricament arribi superada per les deu candidatures de Mank. Perquè Zhaó està destinada a convertir-se en la segona dona després de Kathryn Bigelow a emportar-se l’estatueta de direcció, una per la qual també competeix Emerald Fennell amb Una joven prometedora, en dura lluita en categoria de guió adaptat amb la col·laboració de Florian Zeller amb Christopher Hampton per a El pare, un dels títols que, com Minari, ha cobrat força en la recta final de la campanya.

Truca també la història amb força a la porta d’aquests Oscar en les categories d’interpretació, on nou dels 20 nominats no són blancs i, en molts casos, com en de la veterana actriu sud-coreana Youn Yuh-jung o el del malaguanyat Chadwick Boseman i el de Daniel Kaluuya, favorits. Amb Viola Davis i Andra Day lluitant descarnadament amb Frances McDormand i Carey Muligan, podria repetir-se el ple de quatre actors de color que per primera vegada es va donar en els premis del Sindicat d’Actors dels Estats Units, una mica més que possible quan els intèrprets conformen el grup més gran entre els prop de 9.000 acadèmics amb dret a vot.

Són aquests, no obstant i també, uns Oscar cridats a les sorpreses. I no hi ha qui aposti, per exemple, contra Soul en categoria d’animació o en banda sonora, qui posi en dubte que Sound of metal guanyarà, merescudament, en la flamant nova categoria que ha unit muntatge i edició de so o que ‘La madre del blues’ triomfarà en maquillatge i perruqueria, portant fins a l’estatueta l’espanyol Sergio López-Rivera. En moltes categories, no obstant, hi ha tanta qualitat com incertesa, especialment en un any en què també les campanyes han sigut, a més de més llargues, anòmales per la pandèmia, amb esdeveniments virtuals que han impossibilitat experts i ‘insiders’ prendre el pols com acostumen al sentir dels acadèmics, que dimarts i després de sis dies van emetre els seus últims vots.

Una gala diferent

Arriben els Oscar també sense el seu precursor habitual de festes que reguen Los Angeles de glamur i sota les ombres d’una desafecció cada vegada més palpable de les audiències per gales televisives d’aquest tipus, com bé saben els Globus d’Or o els Grammy, que han vist caure aquest any un 50% els seus espectadors. I contra aquestes carències i reptes estan lluitant els productors de la cerimònia, entre els quals hi ha Steven Soderbergh, que malgrat les limitacions que imposa el coronavirus s’han compromès amb una celebració del cine en tota regla.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Les càmeres de la gala, per exemple, rodaran en els cinematogràfics 24 fotogrames per segon i no en els 30 habituals de la televisió. Tot i que les crítiques al veto inicial a qualsevol intervenció per zoom s’ha resolt habilitant un escenari al Regne Unit i 20 connexions per satèl·lit amb altres llocs del món on hi ha nominats, l’epicentre serà Los Angeles, on candidats, presentadors i els seus corresponents «més un» es repartiran entre el Teatre Dolby i un nou escenari a Union Station. «Són els putos Oscar, no un webinar», recordava gràficament a ‘The New York Times’ Soderbergh.

Aquest ha promès també que només el primer minut de la gala «farà tremolar els genolls». «Volem que la gent reconstrueixi la seva relació amb anar al cine», ha dit. I potser els Oscar no siguin els que aconsegueixi aquesta meta, però tant de bo hi contribueixin. De moment, hi ha bon cine per celebrar.