Oscars 2021: ¿Per què són els més estranys de la història?

El desconcert dels votants

Des de març del 2020, els festivals de cine o bé van ser cancel·lats o bé es van celebrar en circumstàncies anòmales i no van ser capaços de dur a terme el treball predictiu que, sense anar més lluny, el 2019 va situar ‘Paràsits’ al capdavant de la carrera cap a l’Oscar. Així mateix, els grans estudis de Hollywood van posposar les seves estrenes, de manera que els membres de l’Acadèmia no van poder deixar-se influir per les dades de taquilla a l’hora de confeccionar les nominacions; la maquinària promocional destinada a orientar-los, així mateix, ha sigut menys intensa que de costum. Els acadèmics han passat més temps atenent els noticiaris i consumint televisió porqueria que fent un treball de selecció de pel·lícules per al qual aquest any no tenien llibre d’instruccions i això explica –entre altres coses– que en aquesta ocasió fos tan difícil predir les nominacions. En qualsevol cas, que ningú ho dubti: quan els grans estudis tornin a marcar l’agenda de Hollywood, la presència del cine independent en la temporada de premis tornarà a ser residual.

---

L’hora de l’‘streaming’

Després de la gala dels Oscar de 2020, malgrat haver acumulat un terç de les nominacions de les categories principals, les plataformes de ‘streaming’ van tornar a casa amb les mans pràcticament buides i van donar arguments a la creença generalitzada l’Acadèmia els té tírria. En el cas que fos certa, aquesta actitud ja és cosa del passat. A Hollywood s’assumeix que, al llarg d’aquests mesos de pandèmia, si el negoci del cine no s’ha enfonsat del tot ha sigut en bona mesura gràcies a empreses com Netflix i Amazon Video. I, ja sigui a través de les seves produccions originals o de pel·lícules d’estudi tradicional que van ser estrenades ‘online’ als Estats Units a causa de la pandèmia, en la cerimònia, l’l‘streaming’ serà protagonista. ¿I què passarà després? Quan, fa ara un any, l’Acadèmia va anunciar que les pel·lícules de 2020 no s’haurien d'estrenar a les sales per ser nominables a l’Oscar, immediatament es va matisar que aquella era una mesura excepcional, però, ¿podrà l’experiència cinematogràfica tradicional recuperar el seu paper preponderant a Hollywood ara que la pandèmia ens ha acostumat a veure cine a casa? Caldrà esperar als Oscar del 2022 per saber-ho.

---

Nominacions multicolor

Mai abans, en tota la història dels premis, hi havia hagut menys homes blancs entre els nominats en les principals categories. Per primera vegada hi ha més d’una dona entre els candidats en la de millor direcció i una d’elles, Chloé Zhao, és la primera directora asiàtica o de color que ocupa aquesta posició; si és ella qui guanya l’estatueta gràcies a ‘Nomadland’, com auguren les quinieles, serà només la segona dona que ho aconsegueix en gairebé un segle. D’altra banda, en aquesta edició, nou dels 20 intèrprets candidats són d’origen no caucàsic, una xifra rècord. Steven Yeun, protagonista de ‘Minari’, és el primer nominat asiàtic a millor actor i Riz Ahmed, protagonista de ‘Sound of metal’, el primer nominat musulmà en aquest mateix grup.

Convé ressenyar, així mateix, que algunes de les ficcions nominades en la categoria de millor pel·lícula revisen la història i la identitat nord-americanes des del punt de vista d’uns personatges sovint exclosos de Hollywood: una família d’inmigantes coreans a ‘Minari’, homes i dones negres que lluiten per la seva autodeterminació a ‘Judas y el mesías negro’ i treballadors temporals d’edat avançada que el sistema ha abandonat a ‘Nomadland’. Els optimistes diuen que el canvi de dinàmica és el resultat dels canvis que s’han introduït en els membres i el reglament de l’Acadèmia; els pessimistes, que Hollywood hagi donat protagonisme a les minories de forma excepcional en un any en què, de tota manera, la gent té posada l’atenció en un altre lloc. Ja ho veurem.

---

Una gala diferent

Al llarg de 92 edicions, el format de la cerimònia de lliurament dels Oscar s’ha mantingut tediosament immutable o immutablement tediós. El 2021, no obstant, les limitacions imposades per la pandèmia han obligat l’Acadèmia a replantejar la gala a nivell logístic i alhora li han donat l’oportunitat de fer-ho a nivell creatiu. 

Aquest any l’escenari principal de l’acte no serà el Dolby Theatre, sinó Union Station, la icònica estació ferroviària de la ciutat de Los Angeles. Allà no hi haurà públic presencial, sinó que els únics assistents seran els nominats que no hagin rebutjat la invitació, els encarregats d’anunciar els premis i els acompanyants d’uns i d’altres –un per cap com a màxim, per garantir la participació d’aquells candidats residents a l’estranger que no hagin pogut viatjar als Estats Units, s’han previst connexions via satèl·lit i l’emissió de cert contingut pregravat, però que ningú esperi videoconferències a través de Zoom i, per tant, premiats que pronuncien el discurs en pijama.

Notícies relacionades

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Luis Mateo Díez: "No hi ha res que m’interessi menys que jo mateix"

Pel que fa als aspectes formals i narratius de la gala, l’Acadèmia va encarregar el seu disseny al director Steven Soderbergh, que afirma que la cerimònia serà «com una pel·lícula de tres hores». És difícil fer-se una idea exacta de què significa això –al cap i a la fi, en la variada filmografia de Soderbergh hi ha fins i tot pel·lícules filmades amb iPhone– però, fins i tot en el pitjor dels casos, hauria de ser el primer pas cap a una renovació necessària.

---

Dèficit d’atenció 

Per molt bo que sigui el treball de Soderbergh, la cadena nord-americana ABC assumeix que aquest any els Oscar li proporcionaran les pitjors dades d’audiència televisiva des que van començar a retransmetre-la el 1976 perquè, en general, les pel·lícules nominades han sigut incapaces de concitar l’interès del públic. I això deixa clar que, de moment, les estrenes en sales de cine i la bastida publicitària que els suporta són essencials per garantir l’accés de les pel·lícules al ‘zeitgeist’, que la seva capacitat per formar part del debat cultural continua sent molt més gran si es mantenen durant setmanes en cartellera que si desapareixen ràpidament en els confins d’un catàleg virtual; que, dit d’una altra manera, a ulls del públic, les pel·lícules vistes en ‘streaming’ tenen menys valor. El futur del cine i, per tant, també el dels Oscar, dependrà de la nostra capacitat per superar aquest prejudici.