Crítica de ‘Bajo las estrellas de París’: rodamons amb cor

A principis dels noranta, Leos Carax va retratar la relació entre dos desheretats del sistema en aquesta gran obra que és ‘Los amantes del Pont-Neuf’. Ara el documentalista Claus Drexel, de manera més humil i amb un marcat toc de denúncia, torna a la dura intempèrie de l’urbs parisenca per parlar de la immigració a través dels ulls d’una dona sense sostre que troba un nen africà que no sap on és la seva mare.

‘Bajo las estrellas de París’ comença on acabaria ‘Adú’, quan després de travessar mil dificultats, infants absolutament desprotegits s’enfronten a la realitat cruel i hostil d’una ciutat que els dona l’esquena. Probablement Drexel quedi curt a l’hora de descriure aquest sofriment, però prefereix mantenir-se en un to que no resulta ni miserabilista ni sentimentaloide, plasmant la supervivència diària d’aquesta estranya parella que s’embarca en la missió de descobrir el parador d’una dona que està a punt de ser deportada. Un petit conte de solidaritat amb cor fet des de la sensibilitat i el carinyo pels personatges, que, a més, dona l’oportunitat a Catherine Frot de demostrar les seves habilitats en el drama, en aquest cas gairebé mut i en què la seva mirada i físic devastat per la pobresa i l’abandonament ho diuen tot.