BCN Film Festival

Johnny Depp: «El món s’ha tret de sobre Trump»

  • L’actor presenta ‘El fotógrafo de Minamata’, film que reconstrueix el cas d’una ciutat japonesa enverinada amb mercuri.

Johnny Depp: «El món s’ha tret de sobre Trump»
5
Es llegeix en minuts
Quim Casas

Johnny Depp ha presentat avui a Barcelona, en el marc del BCN Film Fest, la seva última pel·lícula com a actor i productor, ‘El fotógrafo de Minamata’, centrada en les experiències del fotoperiodista William Eugene Smith a la ciutat pesquera de Minamata, a principis dels anys 70, quan va acudir a la localitat japonesa a fi de realitzar un reportatge per a la revista ‘Life’ sobre l’enverinament per mercuri de la població.

Depp ha promocionat internacionalment dues pel·lícules en l’últim mig any; l’altra és ‘Crock of gold’, el documental que ha produït sobre el músic Shane MacGowan, acabat d’estrenar a Barcelona. En temps de pandèmia, necessita moure’s i recuperar sensacions no tan llunyanes: «És un honor ser a Barcelona. Sempre faig visites massa ràpides i he decidit quedar-me aquí per sempre, fins que hi torni a haver hostes en aquest hotel (Casa Fuster)». Ho va dir mig en broma, mig de debò. Un festival de cine presencial ajuda, en bona mesura, que sentim alguna cosa del que l’últim any hem perdut.

‘El fotógrafo de Minamata’ és tant el testimoni d’una altra barbaritat realitzada a expenses del poder econòmic com l’exploració de la figura del reporter fotogràfic Smith, enfrontat a propis dimonis fins al final de la seva vida. El film se centra tant en el seu art, plasmat en la que potser és la seva foto més famosa, ‘Tomoko al bany’ –la realització de la qual es documenta a la pel·lícula–, com en la seva ètica.

Tomoko era la mare d’una de les joves que van néixer deformes, sordes i cegues per culpa de l’enverinament col·lectiu que havien patit els habitants de Minamata, a causa de l’abocament de mercuri a les aigües del riu per part de la companyia petroquímica Chisso. A la foto feta per Smith, la mare abraça tendrament la seva filla dins d’una banyera. Un instant etern que reflecteix tot el conflicte.

 «Poder investigar en algú com Smith ha sigut fantàstic», confessa Depp. «Soc un gran admirador del seu treball [Depp es dedica també a la fotografia] i he tingut la immensa sort d’estar en contacte amb la seva obra i amb els que el van conèixer. És una gran responsabilitat interpretar-lo pel llegat que ha deixat. Ha sigut com un treball d’arqueologia, cavar i cavar fins a arribar al fons i trobar un veritable tresor».

Robar l’ànima

En un moment del film, citant les creences dels nadius nord-americans, Smith recorda que aquests no volien que els fotografiessin, ja que estaven convençuts que la foto els trauria una part de la seva ànima. Depp explica que «això pensava també Smith, quan fas clic amb la càmera robes un moment. A cada una de les seves fotos va saber expressar el que va veure i el que va viure, i cadascú es va emportar una mica de la seva pròpia ànima».

‘El fotógrafo de Minamata’ té un vessant documental, però tot és una representació summament creïble. Andrew Levitas, director del film, es mostra especialment entusiasmat amb «el compromís de tots els que van participar en la pel·lícula, van entendre de seguida perquè fèiem un film així. Els personatges amb malformacions que apareixen en pantalla són actors amb pròtesis i maquillatges especials. El seu treball és molt remarcable». I més encara, com afegeix Depp, «perquè el 90% són actors no professionals. Estaven emocionalment molt afectats pel que estàvem narrant. Moltes vegades, al sentir la paraula ¡acció!, alguns es quedaven mirant a càmera, però el seu treball és immens. Ja ho va dir Marlon Brando, qualsevol pot ser actor».

La pel·lícula tracta una tragèdia concreta, però al final, amb els títols de crèdit, se citen molts altres desastres ecològics provocats per la natura o la mà de l’home, del segle passat i d’aquest, de Txernòbil a Fukushima. «És un petit poble que viu de la pesca i una corporació com Chisso va estar abocant mercuri a les seves aigües sabent-ho. Sempre hi ha forces majors i ocultes que impedeixen que se sàpiga la veritat», recorda Depp, tot i que sembla no haver perdut l’esperança malgrat el perill químic, la pandèmia o l’auge de les polítiques d’extrema dreta: «Encara hi ha coses positives al nostre món: Donald Trump ja no és el president dels Estats Units, el món sencer se l’ha tret de sobre, no només nosaltres».

Tenir un món millor

Levitas ha realitzat una pel·lícula que alterna el component polític amb el retrat d’un personatge torturat i autodestructiu que, el 1971, es trobava en crisi absoluta, sense diners ni lloc on publicar les seves fotos. L’ètica final del personatge acaba sent l’ètica del film. Per al director, «ho hem fet per donar veu a les víctimes de Minamata i donar una mica de llum també sobre les víctimes actuals. Hem volgut reflectir el comportament dels que van voler rebel·lar-se i fer sentir la seva veu. Tots hauríem de fer això, depèn de nosaltres tenir un món millor. Smith va ser capaç de captar en una sola imatge el millor i el pitjor de la condició humana».

Notícies relacionades

La figura de Smith, alcohòlic, solitari i associal, connecta amb altres personatges, reals o no, que formen part de la filmografia de Depp més enllà de les seves col·laboracions amb Tim Burton o la saga de ‘Pirates del Carib’, cas del recent Shane MacGowan de The Pogues, el policia infiltrat de ‘Donnie Brasco’, el narcotraficant de ‘Blow’ o el protagonista de la novel·la de Hunter S. Thompson adaptada per Terry Gilliam a ‘Por i fàstic a Las Vegas’.

Depp va citar Van Gogh i Charles Baudelaire com a artistes molt creatius, profundament infeliços i addictius que es van consumir en un foc intern o a través de les drogues. «També els còmics, els que ens fan riure, són generalment infeliços, i el seu art sorgeix del seu propi dolor. Smith no va arribar a ser el que és si no fos per les tragèdies i dolor que va experimentar», apunta Depp. Vivia sol, tot i que es va acabar casant amb la jove japonesa que va col·laborar amb ell a Minamata, i els seus fills l’odiaven. «Quan s’és així, ets una persona solitària», conclou, «però amb això no vull dir que sempre s’hagi de patir per produir art».