‘El topo’ de Jodorowsky compleix mig segle de lisèrgia

Un vaquer vestit de negre carrega un nen despullat a l’esquena. El cadàver d’un bandoler jeu en una piscina de sang envoltat de centenars de de conills morts. Una dona abraça una roca amb forma de penis que ejacula aigua. Un home sense braços transporta un home sense cames. Un os de peluix és enterrat al mig del desert. Un malfactor ensuma amb delit una sabata de taló rosa. Un màrtir queda reduït a brases després de cremar-se a l’estil gonzo. Senyores grotescament empolainades disparen indiscriminadament una multitud d’esguerrats. Tot això passa a ‘El Topo’, una de les pel·lícules més estranyes, desconcertants i al·lucinògenes de la història del cine. «He volgut portar l’espectador a un estat d’il·luminació, proporcionar-li un viatge d’LSD sense LSD», va afirmar una vegada el seu llegendari director, Alejandro Jodorowsky, sobre ella. I en una altra ocasió va assegurar que, si pogués, «obligaria» els espectadors que consumissin alguna substància psicoactiva per veure-la.

En realitat, qualsevol exigència d’aquest tipus hauria sigut redundant. Abans que ‘El Topo’ s’estrenés oficialment fa ara just mig segle –Mèxic va ser el primer país que la va distribuir de forma convencional–, a Nova York feia mesos que se celebraven projeccions especials durant les quals, explica la llegenda, l’ambient solia estar tan carregat de marihuana que el simple acte de respirar era garantia de col·locar-se. A través d’aquelles sessions, que sempre se celebraven passada la mitjanit, la pel·lícula es va erigir en paradigma del cine de culte gràcies a la devoció dels qui feien cua una vegada i una altra per veure-la. Els fascinava la seva barreja de referències a la Bíblia, el budisme zen, la filosofia xinesa, l’astrologia, el sufisme, la càbala, el tarot –una de les grans passions de Jodorowsky–, l’odissea d’Ulisses i les convencions del ‘western’; els captivava la seva capacitat per retre homenatge als ‘spaguetti western’ de Sergio Leone i, alhora, als deliris surrealistes de Buñuel i Dalí; els intrigaven els rumors que circulaven sobre ella: es deia, per exemple, que el director havia matat els conills citats més amunt amb les seves pròpies mans i que, en bona mesura, el repartiment estava compost de rodamons i prostitutes.

Travessia pel desert

‘El Topo’ se centra en un misteriós pistoler conegut simplement com ‘El Topo’ –interpretat pel mateix Jodorowsky–, que viatja a través de les dunes amb el seu fill de set anys –interpretat pel fill del director, Brontis–; al principi de la pel·lícula la parella arriba a un llogarret que ha sigut massacrat, i poc després localitzen els responsables, que han pres una jove com a ostatge. Després de castrar el líder de la banda, El Topo abandona el fill amb uns monjos franciscans i marxa amb la dona, a qui viola. Llavors ella l’informa que, per guanyar-se el seu amor, ha de derrotar quatre «mestres del revòlver», i ell compleix la missió abans de morir de forma messiànica. Posteriorment reneix convertit en un home sant dins d’una caverna poblada d’esguerrats i minusvàlids, i recala en una mena de Sodoma fronterera a l’església de la qual, en lloc de resar, s’invoca Déu practicant la ruleta russa. Allà, l’heroi s’enfronta al seu fill, ja adult.

Com la descripció probablement suggereix, asseure’s davant ‘El Topo’ proporciona una experiència inoblidable, tot i que no del tot comprensible. En el seu conjunt, la pel·lícula evita interpretacions lògiques, perquè Jodorowsky sembla haver-la utilitzat com un conducte directe a la seva pròpia ment; la seva explosiva barreja d’idees, imatges i sons se situa en la fina línia que separa el sublim del ridícul. Per a l’espectador no preparat abans pot resultar increïblement hostil, en bona mesura per la seva fixació amb la deformitat humana i per la quantitat de tortures, esbudellaments, penjaments, linxaments i malbarataments de sang vermellíssima que inclou el metratge.

Regal enverinat Entre els fans que ‘El Topo’ es va guanyar a Nova York hi havia John Lennon. I el músic va quedar tan impressionat per la pel·lícula que va convèncer el seu propi mànager, Allen Klein, no només perquè comprés els drets de la distribució, sinó també perquè donés a Jodorowsky un milió de dòlars perquè se’ls gastés com volgués. Aquell regal va resultar ser un caramel enverinat. Després que el xilè dirigís la seva següent pel·lícula, l’encara més densa i surreal ‘La montaña sagrada’, Klein li va demanar que adaptés per a la pantalla la cèlebre novel·la eròtica ‘Història d’O’, i no es va agafar bé que es negués a fer-ho; com a venjança, va retirar de circulació les tres pel·lícules del director fins a la data, que durant la major part de les següents tres dècades van estar desaparegudes del mapa.

Aquell veto, per descomptat, va contribuir de forma instrumental a l’estatura fabulosa que la figura de Jodorowsky ha adquirit amb el temps, i que l’ha portat a ser no només influència confessa d’artistes com David Lynch, Nicolas Winding Refn, Frank Ocean i Kanye West sinó alguna cosa així com un guru pop –quan Marilyn Manson i Dita Von Teese es van casar el 2005, ell en va oficiar el casament–; també la seva exuberant biografia, per descomptat, hi va tenir relació: Jodorowsky va estudiar mim amb Marcel Marceau, va formar part juntament amb Fernando Arrabal del cèlebre moviment teatral Pànic i fins i tot va crear un mètode de teràpia propi, la psicomàgia, que mira de curar les ferides psicològiques del pacient escenificant teatralment moments traumàtics de la seva vida. El xilè, per cert, sap algunes coses sobre traumes perquè, al cap i a la fi, el seu propi naixement és fruit d’un: el seu pare va violar la seva mare. No és casual que, entre moltes altres coses, ‘El Topo’ parli de la purificació personal a través del parricidi.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

En els últims temps, la pel·lícula que va inventar el subgènere ‘acid western’ ha mantingut el seu estatus mític tot i els intents del seu autor de donar-li continuació a través d’una seqüela –finalment, ‘Los hijos del Topo’ va veure la llum el 2009 en forma de còmic– com de la controvèrsia en què es va veure embolicat el rodatge a partir del 2017 quan, després de l’eclosió del moviment MeToo, van tornar a sortir a la llum unes declaracions de Jodorowsky de 1972 en les quals assegurava haver violat l’actriu Mara Lorenzio durant la filmació, i a les quals ell mateix va treure tota veracitat el 2019. Cinquanta anys després l’univers que s’hi descriu continua sent un lloc únic i misteriós, i probablement ho seguirà sent durant cinquanta anys més.