‘La última primavera’: el costat humà de la Cañada Real

Isabel Lamberti es va criar a Holanda, però té sang espanyola. Un dia era a casa de la seva àvia a Madrid veient la televisió i va aparèixer una notícia sobre l’assentament madrileny de la Cañada Real. «Àvia, ¿què és aquest lloc?». Ella li va dir: «Allà no s’hi pot anar». Aquestes paraules van ser suficients perquè Lamberti volgués descobrir per si mateixa aquest món pel que sembla prohibit i perillós. Es va posar en contacte amb diverses associacions, fins que la Fundació Secretariat Gitano li va presentar la família Gabarre Mendoza i amb ells va rodar el seu primer curtmetratge, ‘Volando voy’ (2015).

«Aquest va ser el principi d’una relació d’amistat que s’ha prolongat fins avui», explica Isabel Lamberdi a EL PERIÓDICO. «Durant cinc anys els he visitat, he assistit a casaments, batejos i sempre m’he sentit molt còmoda a la Cañada Real, molt viva, lliure i estimada. Volia plasmar tot això en una pel·lícula que s’allunyés dels clixés de la droga i de la delinqüència que sempre han condicionat i estigmatitzat la zona». 

Un dia es va assabentar que anaven a ser desallotjats, que les terres on es trobava l’assentament 6 de la Cañada havien sigut comprades i les famílies havien d’abandonar per sempre casa seva. Així sorgeix ‘La última primavera’, un acostament a mig camí entre el documental i la ficció a uns personatges reals que s’enfronten a la pèrdua de tot el que fins llavors havia definit la seva identitat i les seves arrels. Per Lamberti, la Cañada Real es converteix en un escenari més. Volia que l’espectador formés part d’aquesta família i assistís a la seva quotidianitat, als seus problemes petits i grans, com aconseguir tenir electricitat i aigua corrent. A les seves inquietuds, ¿què significa per a ells abandonar el seu mode de vida? 

Premi a Sant Sebastià

‘La última primavera’ va aconseguir alçar-se amb el premi nous directors en el passat Festival de Sant Sebastià. La directora aconsegueix capturar una cosa tan intangible com és el pols de la vida diària. Reconeix que això no hauria sigut possible si no hagués tingut aquesta relació de proximitat amb la família i els veïns. «No es pot arribar a un lloc així i posar-te a filmar. Cal guanyar-se la confiança de la gent, cal tenir paciència». 

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Sorprèn, a més, la naturalitat amb què es mouen els personatges davant de la càmera, una cosa semblant al que va aconseguir Isaki Lacuesta a ‘Entre dos aguas’ amb els germans Isra i Cheíto. «Va ajudar molt que no tinguessin vergonya davant l’objectiu», riu Isabel al recordar-ho. «També que els éssers a qui donen vida estiguin basats en ells mateixos, és clar. Crec que si treballes amb actors no professionals has de donar-los papers als quals se sentin pròxims, que coneguin bé. A més, vam assajar molt i sabia quins eren els seus punts forts i febles. Això és la part bona de la docuficció».  

La directora va ser fa dos dies a la zona 6 de la Cañada Real i ja no en queda gairebé res, només silenci. Afortunadament, la família Gabarre Mendoza s’ha adaptat bé a la seva nova vivenda a Ribas Vaciamadrid, però si poguessin tornar als seus carrers sense asfaltar, ho farien sense dubtar-ho.