Estrenes de cine

‘El agente topo’: un 007 de la tercera edat als Oscar

  • L’aplaudida pel·lícula de Maite Alberdi, que arriba aquest divendres als nostres cines, opta a l’estatueta a millor documental

  • El film hibrida realitat i ficció a través de la figura d’un octogenari que s’infiltra en una residència de gent gran per esbrinar si una de les internes està rebent un tracte adequat

‘El agente topo’: un 007 de la tercera edat als Oscar
3
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

La coproducció hispanoxilena ‘El agente topo’ acaba de ser nominada a l’Oscar al millor documental. La pel·lícula de Maite Alberdi també es presentava com a millor pel·lícula internacional per Xile, però no s’ha d’oblidar que dos dels pilars fonamentals del projecte són les productores espanyoles Marisa Fernández Armenteros i María del Puy Alvarado (Malvalanda), que ja sap el que és optar a aquests premis gràcies al curtmetratge de Rodrigo Sorogoyen, ‘Madre’. 

Des que es va estrenar en el passat Sundance, la recepció crítica de ‘El agente topo’ va ser apoteòsica (ha aparegut en gairebé totes les llistes del millor de l’any). El seu secret, hibridar el documental i la ficció a través de la figura del Sergio, un octogenari que és elegit mitjançant un càsting per infiltrar-se en una residència de gent gran i esbrinar si una de les internes està rebent un tracte adequat. 

«La pel·lícula va néixer amb la voluntat d’hibridar el gènere de detectius amb el documental», explicava Maite Alberdi a EL PERIÓDICO durant el Festival de Sant Sebastià, on es va alçar amb el Premi del Públic a la Millor Pel·lícula Europea. «No obstant, va acabar convertint-se en un treball molt més observacional sobre la solitud de la tercera edat». 

Com diu Marisa Fernández Armenteros, les rialles i les llàgrimes que es van abocar a Sundance van ser molt diferents de les que es van produir a Sant Sebastià. Entre una projecció i una altra, la pandèmia generada per la Covid-19 ho va canviar tot i va posar en el punt de mira els avis en les residències, reduint-los pràcticament a xifres de morts. Per això, la dimensió de la pel·lícula, inevitablement, ha canviat per sempre. I encara afecta més per dins. «Ara té una nova lectura postpandèmia», continua Alberdi. «Nosaltres volíem visibilitzar l’abandonament i la necessitat de carinyo que té la nostra gent gran i està clar que tota aquesta situació no ha fet més que evidenciar la seva situació de fragilitat dins del sistema». 

De l’humor a l’emoció

Durant el seu periple com a 007 geriàtric, el Sergio es familiaritzarà amb les noves tecnologies per anar enviant els seus informes per WhattsApp o FaceTime. Serà un autèntic desastre, però li posarà tota la il·lusió del món i generarà un bon grapat de situacions còmiques. A poc a poc, el punt de partida inicial s’anirà diluint a mesura que el nostre intrèpid protagonista entauli una veritable relació d’amistat amb aquestes ‘ancianitas’ (com ell les anomena) que formen part d’aquest microunivers. El costat humà acabarà guanyant la partida al ‘noir’ i la denúncia social cobrarà un sentit inesperat.  

Notícies relacionades

Maite Alberdi va estar-se tres mesos rodant a la residència i va gravar al voltant de 400 hores. Va dir que estava fent un documental sobre els nous inquilins amb l’excusa de filmar el Sergio i el seu enfocament mentre era allà va canviar totalment. Va esperar amb paciència i va observar, i les històries de les protagonistes van anar adquirint un pes específic fins a omplir la pel·lícula de veritable emoció. Així, la comicitat inicial (amb alguns moments realment gloriosos) s’anirà transformant a poc a poc en un delicat drama humà. 

‘El agente topo’ parla de la necessitat de tenir esperança en un entorn on precisament sembla haver-se perdut, però no és un documental que es recreï en la misèria. Alberdi volia jugar amb tots els elements amb què comptava i va acabar donant-li la volta als patrons preestablerts perquè així l’hi demanava la seva mirada. «Crec que el documental és un gènere molt lliure. Com a més sol ser autofinançat té un caràcter artesanal i s’atreveix a provar coses molt diferents», diu Fernández Armenteros. En aquest sentit, és el treball més original que competeix en la categoria de documental aquest any, on s’enfrontarà amb la romanesa i també favorita ‘Collective’, les nord-americanes ‘Crip Camp’ i ‘Time’, i la sud-africana ‘Lo que el pulpo me enseñó’.