Pilar Palomero, com al pati de l’escola

Carla Simón, Arantxa Echevarría, Belén Funes i, ara, Pilar Palomero. Fa quatre anys que el Goya a la millor direcció novella té nom de dona. Sembla com si unes anessin passant el testimoni a les altres en una cadena invisible de sororitat entre aquesta nova generació que està removent els fonaments de la indústria del cine reivindicant un lloc que fins al moment els havia sigut negat.

A més del Goya a la millor direcció novella, Pilar Palomero (Saragossa, 1980) també ha aconseguit el premi al millor guió original i el de millor pel·lícula. És la primera dona que, amb el seu debut, s’alça amb aquest guardó. I de passada, també ha aconseguit una altra fita, que la seva directora de fotografia, Daniela Cajías, sigui també la primera dona a la història de l’acadèmia que rep aquest reconeixement. «Per mi, el de la Daniela és l’èxit més important», afirma la directora a EL PERIÓDICO. 

La de dissabte va ser una nit màgica per a Pilar. Va estar amb bona part del seu equip a l’Hotel Seventy de Barcelona, on van organitzar un ‘set’ per a la retransmissió. «Gairebé no em vaig assabentar de la gala, tot passava molt ràpid i només la podíem veure a la pantalla de l’ordinador a certa distància, i com que a sobre soc miop...». El que podria haver-se convertit en un entorn impersonal, es va transformar en una bombolla d’eufòria i felicitat. I aquesta energia, aquest agraïment, es va colar per les nostres pantalles. Ara Palomero es troba preparant el seu segon llargmetratge, que té com a títol provisional ‘La maternal’ i que girarà entorn de les adolescents que es queden embarassades i són mares i que, en certa manera, recollirà el testimoni de ‘Las niñas’. 

Perspectiva femenina

‘Las niñas’, precisament, és una història de dones en la qual no surten homes. La perspectiva és enterament femenina. D’una banda, tenim el punt de vista de la petita Celia (Andrea Fandós) i per l'altra, el de la seva mare (Natalia de Molina), que ha hagut de tirar-la endavant sola en una Espanya, la dels noranta, en la qual es mantenen els valors reaccionaris.

Palomero reconeix que ella mateixa «s’ha projectat» en el personatge de la Celia. Va estudiar a l’escola de les Escolàpies a Saragossa des dels quatre fins als 14 anys. «Per això, al rebre el guardó al millor guió, agraeixo a les meves companyes de classe les aportacions que havien fet per recrear l’atmosfera d’aquella època», en la qual començaven a deixar enrere la infantesa mentre les monges els feien classes de sexualitat. També va tenir paraules per als seus pares, que sempre l’han animat a «continuar lluitant pels meus somnis».

Tots els llocs

Al principi Palomero escrivia contes. Ho feia mig en secret, fins que es va apuntar a un curs de guió que impartia Bigas Lunas. Va ingressar a l’ECAM el 2003 i es va llicenciar en l’especialitat de fotografia. La crisi econòmica del 2008 la va empènyer a treballar en pràcticament tots els departaments. Ha sigut operadora de càmera, ‘script’, assistent i muntadora, el que li ha anat bé a l’hora de tenir una visió global del procés no només creatiu, sinó també tècnic d’una pel·lícula.

Notícies relacionades

Les Nits de Barcelona completa el cartell per al juliol a Pedralbes

El #MeToo dels nens

El 2013 es convertiria en el seu any d’epifania. Va ser escollida per formar part d’un projecte educatiu a Sarajevo impartit pel gran cineasta hongarès BélaTarr. El mestre li va ensenyar a ser ella mateixa, a trobar la seva veu pròpia. No importa el virtuosisme si una pel·lícula no té ànima. I això va ser el que es va emportar d’aquella experiència reveladora que va durar aproximadament tres anys.

Va tornar a Espanya i va començar a rodar curts. Va conèixer Válerie Delpierre, al capdavant d’Inicia Films, i li va explicar una idea que tenia sobre l’educació que havien rebut les dones de la seva generació. Va ser el germen d’un projecte que es va anar cuinant al llarg de quatre anys en què va rebre molts nos. Però també va comptar amb un gran aliat, Álex Lafuente, que, a més d’un dels socis de la distribuïdora Bteam, també havia començat a produir (‘La novia’, ‘Entre dos aguas’ i... ‘La hija de un ladrón’). Tots van remar junts malgrat les dificultats, perquè al principi ningú s’involucrava en el finançament. Fins que, per fi, les coses van començar a canviar a base de paciència i tenacitat.n Natalia de Molina va ser una de les persones que també va creure en ‘Las niñas’ i es va involucrar amb ella des del principi aportant el seu prestigi a un cartell ple de joves debutants en la interpretació.