El disc no és cultura per al Govern de la Generalitat

Mayor no es mostra sorprès. Aquesta distinció discriminatòria entre llibres i discos no és nova. «El disc té un IVA del 21%, com l’alcohol, mentre que el del llibre és del 4%. Per tant, el disc és considerat com a no cultura», insisteix. Una cosa semblant va deduir Raül Chamorro, amo de la botiga Ultra-Local, del Poblenou: «Ja ho vam veure quan va començar la pandèmia i van aparèixer aquells bons per incentivar el consum cultural: eren per comprar llibres, per anar al cine... Ningú va pensar en les botigues de discos. No per res: simplement, perquè no saben que existim», lamenta. El volum de vendes dels dissabtes havia arribat a suposar el 50% de la facturació d’Ultra-Local.

A Revólver, un altre referent del sector, amb dos establiments al carrer de Tallers, estimen que les vendes de dissabte suposaven un 20% de la facturació. I denuncien un abandonament que ve de lluny: «Fa anys es va presentar un escrit conjunt al Govern reclamant que l’IVA passés a ser del 4%. No va servir de res. No hi ha hagut voluntat des de cap dels governs per ajudar aquest sector, que només s’ha salvat gràcies als fans de la música», aclareix Lluís Sureda. «La nostra parròquia s’adapta, però entre setmana la gent té feines i no es pot moure gaire», lamenta Chamorro. Ara el divendres Ultra-Local no tanca ni per dinar. Però el costum d’anar amb calma un dissabte i passar-se hores tafanejant a les cubetes ha quedat aparcat.

Canvi d’hàbits

Rhythm Control és una botiga de música electrònica que conviu a les Galeries Olimpia de la ronda de Sant Antoni amb tres botigues especialitzades en segona mà i sons de ball més. En les últimes temporades s’havia convertit en lloc de peregrinació per a rastrejadors de vinils il·localitzables. El 8 de febrer del 2020 van organitzar el seu primer mercat ambulant. L’experiència va ser un èxit. Un mes després va arribar la pandèmia i ja no n’hi va haver més. Tony Manejas, el seu propietari, també considera «il·lògica» la discriminació entre botigues de discos i llibreries. I detecta que la pandèmia ha accelerat un canvi d’hàbits: «Cada vegada ve menys gent a passar la tarda i a rebuscar. Jo faig un ‘post’ a Instagram o Facebook anunciant les novetats que m’han arribat i al mateix moment em reserven totes les còpies. Quan venen a recollir-les a la botiga, només s’emporten el que havien encarregat i ja no miren a les cubetes», exposa. 

També a Ultra-Local tenen un canal d’Instagram en què presenten les novetats. «I si un client no pot venir a buscar el disc, l’hi portem a casa», explica. El mateix Chamorro agafa la bicicleta i pedala on faci falta. Aquestes botigues petites en què l’amo és també dependent, cap de compres, telefonista i repartidor, fan el que sigui per subsistir. Els negocis més grans ho viuen diferent. A Disco 100 són quatre treballadors i en necessitarien un més, però en l’actual situació no s’atreveixen a contractar ningú més. A Revólver encara tenen dos treballadors en erto. Si una cosa enveja Chamorro de les llibreries, a més de la possibilitat d’obrir els dissabtes, i, ja posats, les xifres de facturació, és que estan molt més ben articulades com a sector.

A Barcelona amb prou feines queden una vintena de negocis de venda de vinils i CD, i el flux de públic és més que relaxat. Les seves possibilitats de disparar els contagis són remotes. «Aquí sempre hem sigut quatre gats: en pandèmia i en prepandèmia», reconeix l’amo d’Ultra-Local. «Però, ja en general, jo no he vist mai grans masses fent cua per entrar en una botiga de discos», afegeix. Aquestes escenes pertanyen al segle XX. La venda de discos ja estava en crisi abans de l’arribada de la pandèmia, de manera que la majoria responen amb un «anem tirant». Cosa que no resta que el tracte diferent aplicat a llibreries i botigues de discos els sembli injust i que rere això percebin un abandonament total per part de les institucions. «Ho assumeixes, t’indignes el just i ho acceptes perquè hi ha gent que ho està passant pitjor», resumeix Chamorro.

Beethoven no és essencial

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

El 22 de setembre, el Parlament de Catalunya va declarar la cultura com a bé essencial. A aquella solemne declaració institucional s’ha aferrat el sector cultural una vegada i una altra quan reclama poder continuar exercint la seva feina en pandèmia. Aquest gener, quan el Procicat va anunciar que les llibreries només podrien obrir entre setmana, la Conselleria de Cultura va posar fil a l’agulla perquè, com a proveïdors de cultura, també poguessin despatxar els dissabtes. Al cap d’unes setmanes, el conflicte de les llibreries estava resolt. En aquest afer, l’única resposta que dona la Conselleria de Cultura és la següent: «No portem el tema de les botigues de discos». «Si el pobre Beethoven aixequés el cap... ¡Beethoven no és cultura!», exclama l’amo de Disco 100.

A falta de visitants a les botigues, l’aparador i les prestatgeries van perdent la seva funció. Funció que ara compleixen els ‘posts’ a les xarxes socials. «La gent s’ha acostumat a comprar ‘online’ i amb els discos passa igual. Volen veure’l abans a la pantalla. És un rotllo perquè jo no puc promocionar disc per disc tot el que tinc a la botiga, però d’aquesta manera la gent acaba comprant només el que anuncies a Facebook», diagnostica. «I si deixés de fer aquests ‘posts’, el 80% de gent ja no vindria a la botiga», intueix. Tot això, va desdibuixant el paper de la botiga de discos com a punt de trobada, espai de conversa i lloc en què descobrir per un mateix.