Companyia Elèctrica Dharma: «Després de la Transició, els polítics, en lloc d’ajuntar-nos, ens van separar»

¿Com pot ser que la Companyia Elèctrica Dharma no hagués tocat mai al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT)?

Joan Fortuny. El director del CAT, Jordi Fàbregas, que ens acaba de deixar, ens ho havia proposat alguna vegada, però no va ser possible quadrar-ho. Ho teníem pendent. Em sap greu actuar per fi allà i que ell no hi sigui.

Lluís Fortuny. És brutal la feina que va fer al CAT, donant-li la volta a la música tradicional, que era una música amagada i considerada carrinclona.

Presenten un àlbum, ‘Flamarada’, que van llançar fa gairebé dos anys. ¿No els agafa ja una mica lluny?

J. F. No, perquè n’estem contents. Tocarem 10 o 12 cançons del disc seguides, i en tenim moltes ganes, perquè planejàvem dos anys de gira, dels quals només en vam poder fer un. Estàvem estudiant la presentació a Barcelona quan va arribar la pandèmia.

És el primer disc de la Dharma sense el seu germà gran, Josep Fortuny, que va morir el 2013. ¿Què representa l’àlbum per al grup?

Ll. F. La lluita per continuar fent el que t’agrada. El Josep era el que aportava les idees globals. Amb aquest àlbum mirem de fer de Josep entre tots, igual que al seu dia vam mirar de suplir l’Esteve [Fortuny, mort el 1986), que era el millor músic de tots nosaltres.

Un disc amb peces instrumentals, cantades i recitades, amb pop, tradició, accents tribals i el distintiu saxo tenor. ¿Obra de síntesi?

Ll. F. No era la nostra intenció fer un resum, però sí que ho sembla. Altres discos eren una cosa o l’altra, i aquí està tot barrejat.

Hi va haver un temps en què la Dharma va mirar cap a la ‘world music’ i va actuar per mig planeta. ¿Es van allunyar de les seves arrels?

Ll. F. Vam prescindir de la guitarra i també del país, perquè ens vam oblidar una mica de la Dharma més canyera i del públic d’aquí.

J. F. Però els nostres primers discos ja eren molt ‘world music’. L’anomenaven ‘sardana rock’. El 1977 vam actuar al Pavelló del Reial Madrid: 5.000 persones, i 2.000 més que es van quedar fora. Va venir Miguel Ríos al camerino amb una capa de la tuna, destacant-nos que el que nosaltres fèiem era ‘rock amb arrels’. Ens va explicar que allà, després de 40 anys de dictadura, no sabien on agafar-se per saber d’on venien.

La Dharma va girar intensament per Espanya els anys de la Transició.

Ll. F. Es veia Catalunya com la porta d’Europa, l’alegria, el carrer, Zeleste, els Comediants... Fins que, el 1982, de sobte, es va capgirar la truita. Vam anar a tocar a un poble i ens van començar a tirar ampolles. Va ser la primera vegada que vam sentir crits de «‘polaco’ català». Ens vam quedar de pedra: «¿Ens han dit ‘polacos’?». Després de la Transició, els polítics, en lloc d’ajuntar-nos, ens van separar. Per això ens en vam anar a l’independentisme. El 1984 ja ho vam tenir clar.

¿Sabrien descriure el ‘so Dharma’?

Ll. F. No, perquè no hem creat escola, així que no hi deu haver un ‘so Dharma’.

¿Així ho senten?

Ll. F. Suposo que la gràcia del que fem està en el so del saxo, popular i que pot recordar el de la tenora, barrejat amb la bateria i amb el baix del Carles [Vidal], que tocava com Miles Davis. Jo toco la trompeta per culpa de Davis, després de veure’l en concert als 14 anys, el 1974.

J. F. Davis ens va canviar la manera d’entendre la música. Ens va donar llibertat, i la seva empremta segueix allà.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’