‘Nuevo orden’: les anècdotes de la revolució

Aquesta setmana arriba a les nostres pantalles una de les pel·lícules més contundents dels últims anys. Es tracta de la mexicana Nuevo orden, el nou treball del realitzador Michel Franco, autor de Las hijas de Abril, que va protagonitzar Emma Suárez. El film té com protagonistes Naian González Norvind (Leona), Diego Boneta (Terminator: destino oscuro) i Mónica del Carmen (Babel), entre d’altres. La narració s’obre amb els preparatius d’un casament de l’alta societat que està a punt de celebrar-se. Els convidats van arribant i donant sobres amb diners als nòvios. A la mansió apareix un antic empleat que ve a demanar-los 200.000 pesos per operar la seva dona, greument malalta. La nòvia, Marián, vestida de vermell és l’única que atén la seva súplica i deixa la casa per agafar el cotxe i ajudar-lo. A l’exterior hi ha unes protestes i uns manifestants aconsegueixen entrar al recinte. És el principi de la revolució, que tindrà unes conseqüències inesperades.

És un film brutal, amb abundància d’escenes violentes i sang que no deixarà ningú indiferent. Fins i tot la crítica especialitzada n’ha tingut opinions totalment oposades. Això no treu que hagi obtingut múltiples guardons com el Premi del Jurat al Festival de Venècia o la millor pel·lícula llatinoamericana en els Forqué. Pel seu contingut polític i social ha sigut comparada amb Paràsits, amb la qual guarda algunes similituds. Un rodatge tan complex, amb tants figurants i seqüències perilloses, malgrat el seu reduït pressupost va estar ple d’anècdotes que ens relata el director, Michel Franco. 

-Destrossant una obra d’art. «El quadro que apareix a l’inici del film és d’un amic, l’Omar. Jo no tenia planejat incloure-hi cap pintura, va ser una casualitat. Em va convidar a sopar a casa seva i, de camí, una persona que tenia una posició clau a la producció em va dir que posposés el rodatge fins que aconseguís el doble dels diners que teníem. Em deia que si l’endemà al migdia no l’ajornava, l’abandonaria. Era com la veu del seny. Vaig entrar a la casa i el cap m’estava explotant. El meu amic em va portar al seu estudi i em va donar una copa de vi per relaxar-me i em va dir que, mentrestant, veiés les seves noves obres. Jo no podia deixar de parlar dels meus problemes i, llavors, vaig veure el quadro i li vaig dir que volia obrir la pel·lícula amb ell, cosa que li va encantar. Quan li vaig dir que després volia destruir-lo ja no li va fer tanta gràcia. Al final l’hi vaig explicar, el que vam trencar era una reproducció i el mateix Omar surt al film, és el que li entrega el primer sobre de diners a la nòvia».

-Una casa de luxe buida. «La mansió on se celebrarà el casament és real, no hi ha cap decorat. És una casa que havien acabat de construir i l’anaven a vendre. Mai hi havia viscut ningú. L’hi vam proposar al propietari, que no sabia on s’estava posant... Al final vam haver de reparar tot el que vam destrossar durant el rodatge, perquè va passar de tot».

-Departament d’autovestuari. «No teníem gaires diners i la responsable de vestuari va utilitzar molt del que tenia al seu magatzem, però, tot i així, no va ser suficient i vaig demanar als meus amics que portessin el seu propi vestuari de casa. Pràcticament la meitat va ser roba dels mateixos extres. En l’escena sortia l’actor Diego Boneta, que és molt popular a Mèxic després d’haver protagonitzat una sèrie sobre el cantant Luis Miguel. És una estrella i molts es van apuntar a la pel·lícula per veure-ho».

-Com manejar un exèrcit de figurants. «Comptàvem amb uns 3.000 figurants que, majoritàriament, eren amics o amics d’amics. Molts d’ells tenien curiositat per estar en un set, però no s’imaginaven que era un compromís per estar allà treballant cinc dies. I jo no tenia experiència de treballar amb tanta gent. El meu assistent de direcció em va dir que ell se n’ocuparia i que jo em centrés en els actors. Però aquesta dinàmica no va funcionar i vaig voler dirigir-los personalment, una cosa que no sol passar. Els saludava, els deia bon dia, els explicava l’escena perquè imaginessin com seria, els demanava que no exageressin, que no fessin ni de més ni de menys perquè es podia fer malbé una presa si algú no estava concentrat i crec que, al final, no n’hi ha ni un que estigui malament. Es van entregar i va ser un plaer treballar amb ells. El problema sol ser que, en ocasions, no els tracten bé o no els expliquen de què va l’escena».

-Diàlegs que se senten però no es veuen. «Per a mi el so sempre és molt important, però, en aquest cas, és la meitat de la pel·lícula. Era imprescindible per aconseguir una distòpia amb aquestes dimensions. És gairebé més important que la imatge i té més poder per estimular la imaginació de l’espectador. Molts dels diàlegs en off estaven escrits i anaven a passar en càmera. Els actors es decebien quan ho descobrien, però, per a mi, el que passa fora del quadro és igual o més important».

-La nòvia vestida de vermell. «Més enllà que simbolitzi el color de la sang, el fet que la nòvia vesteixi de vermell té a veure amb la bandera de Mèxic. També volia escollir un color llampant perquè l’espectador pogués ubicar-la sempre. Va molt amb la personalitat del personatge de Marián, que és molt rebel. És algú molt especial capaç d’anar-se’n del seu propi casament. Imagino que, segurament, hi va haver una discussió familiar per aquesta elecció, però ella és propietària de la seva pròpia vida».

-Un taller d’interpretació. «Les escenes del camp de reclusió es van rodar en cinc dies bastant durs. Vaig parlar molt amb els actors perquè entenguessin que hi havia violència i escenes de nus. Per a tothom va ser una espècie de taller que van disfrutar i van agrair. Mai vaig permetre que s’ajuntessin els que feien de militars amb els presos, els vaig separar. Els vaig dir que estava prohibit que es barregessin i parlessin perquè no agafessin confiança en el tracte entre ells. Em van comentar que els va suposar una experiència vivencial al·lucinant, segueixo en contacte amb molts d’ells i volen que fem alguna cosa més».

-Recreant les destrosses. «Totes les imatges de carrers o edificis destrossats eren reals, no vam utilitzar trucs d’ordinador. M’agrada filmar de la manera més fidel possible a la realitat. Això ajuda els actors. Fins i tot els militars eren autèntics, majoritàriament estaven retirats i havien posat negocis privats de seguretat, però tots van passar per l’exèrcit i ens donaven idees, En les escenes on hi ha violència ens assessoraven ells. Els dobles d’acció ho fan molt bé però vaig preferir no utilitzar-los perquè, de vegades, busquen lluir-se o fer la coreografia. Vam haver de buscar l’equilibri entre la seguretat i el realisme i, de vegades, traspassem una mica aquesta línia».

-Les interferències de les autoritats. «Va ser difícil rodar l’escena dels cadàvers, tenir 200 persones tirades a terra, nens inclosos, i demanar-los que no es moguin o que torcin una mà. També vam tenir problemes amb les autoritats locals. Anàvem a rodar prop d’una església i teníem tots els permisos, però s’espantaven quan veien el que estàvem fent i no ens volien deixar rodar argumentant que era Setmana Santa. Tampoc els va agradar que portéssim camions militars. Érem allà des de les sis del matí i, a la una del migdia, buscaven pretextos perquè no filméssim. Em van dir que allò dels militars no els semblava bé, però que no m’agrada perdre el temps discutint i els vaig proposar eliminar-los i vaig haver d’afegir-los, posteriorment, en postproducció».

-Un rodatge viral. «Quan vam rodar els plans de l’escena amb la botiga de Louis Vuitton destrossada, l’equip de producció no va posar cartells avisant-lo. La gent que passava per allà veia morts als carrers i la botiga arrasada i van començar a penjar tuits tuits difonent-lo. Això et dona una mostra del pols actual. A ningú li semblava estrany, amb la naturalitat més gran admetien que tot estava a punt d’explotar, és increïble».

-Caminant sobre la corda fluixa. «En les escenes de caos i violència no hi ha ni una imatge d’arxiu, totes les vam filmar en aquelles set setmanes. En general, totes estan planejades i controlades. L’únic problema va sorgir durant el rodatge del pla en el qual la Marián surt per la finestra i hi ha foc a l’exterior. Aquest foc no estava planejat i vaig insistir en l’últim moment en què ho necessitava i tot el meu equip em volia complaure. Però va sortir una mica de control, va estar a punt d’arribar als cables d’electricitat. Per sort, una assistent de producció ho va veure i va poder solucionar-ho a temps. Moltes vegades vam estar caminant sobre la corda fluixa, però també hi va haver molta entrega per part de la gent. Va poder sortir malament però, afortunadament, no va ser així».

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

-Els crèdits amb lletres del revés. «Aquesta picada d’ullet té a veure que l’ordre és fallit, és un fracàs, però també amb l’ús de la música de Xostakóvitx, 1905, una peça que té tota una història al darrere. El compositor es va rebel·lar escrivint-la i per a Stalin significava un elogi de la Revolució Russa, però per a ell i per a la gent es referia a una matança de ciutadans hongaresos de 1956. Per això allò de tombar les lletres se’m va ocórrer pel context rus».

-La comparació amb ‘Paràsits’. «M’afalaga que es compari Nuevo orden amb Paràsits. Boong Joon Ho és un mestre que he seguit des dels seus inicis amb Memories of a murder o Mother, i l’he conegut en festivals com a Estocolm, quan vaig presentar la meva ‘opera prima’. Accepto la comparació, és interessant que l’equiparin a una pel·lícula recent tan exitosa. Sovint també m’han comparat amb Michael Haneke, i ho entenc, perquè comprenc que la gent ha de tenir punts de referència».