Crítica de ‘Distractions’, de Tindersticks: contra vent, marea i pandèmia

La campanya de ‘No treasure but hope’, àlbum llançat el novembre del 2019, va ser rebentada per la pandèmia (tot i que a Barcelona vam arribar a temps d’acollir-la, fa un any al Palau), i Tindersticks combaten la calma absoluta amb una nova obra cuinada en vista de l’actual estat de les coses. Per això, ‘Distractions’ és un àlbum una mica estrany: presenta només set cançons, una d’aquestes d’onze minuts, i inclou tres versions. Pur Tindersticks, igualment, i d’una manera potser més lliure, menys planificada, desenvolupant impulsos que esperaven torn des de feia temps. 

‘Distractions’ arrenca fent-nos arquejar les celles amb aquesta caixa de ritmes que apuntala la primera cançó, ‘Man alone (can’t stop the fadin ’)’, camí d’un llarg viatge en què Tindersticks mostren la seva cara més arriscada: un matalàs amb teixits electrònics de tacte krautrock sobre el qual Stuart Staples s’espavila amb la severitat d’un Ian Curtis i s’obre al tràngol repetitiu, compartint la seva sensació d’esvaïment en la foscor. Tot això, molt Covid-19, transmissor de desconcert i caiguda lliure. 

Amb sensual nocturnitat

Venen paisatges més reconeixibles, i sempre evitant la singladura lineal. Hi ha notoris canvis de to entre la miniatura amb aura espiritual d’‘I imagine you’, de cant amb prou feines xiuxiuejat, i els contorns soul d’‘A man needs a maid’, amb eco vocal femení. Versió de la cançó de Neil Young original de ‘Harvest’ (1972), molt transformada, més nocturna i sensual, que creix sobre un groove esvelt. Feia anys que Tindersticks sospesaven adaptar aquesta peça, igual que la bonica i poc coneguda ‘The lady with the braid’, de Dory Previn (del seu segon àlbum, de 1971), adaptada amb guant de seda. 

Mirant a un altre extrem, la postpunk ‘You’ll have to scream louder’, de Television Personalities (1984), deriva en un tempo galopant que Staples utilitza per alçar la veu, com a mirall de la impotència causada pels confinaments. Una altra carpeta que el grup tenia oberta des de fa temps era la cançó inspirada en els atemptats al parisenc Bataclan i al Manchester Arena. Resulta ser aquest ‘Tue-moi’ cruent i hipersensible, a veu i piano, interpretat per Staples (que viu en un poble del centre de França), en la llengua del seu admirat Léo Ferré. 

En el tancament de l’àlbum arriba l’hora de ‘The bough bends’, una altra composició extrallarga que dialoga amb la primera com la cara B d’un ‘single’ imaginari, acollint-se a un paisatge naturalista (amb el cant dels ocells com a pòrtic i tancament) i desplegant un penetrant ‘crescendo’ amb ressonàncies del Cohen madur. Deixant-te portar per les seves ondulacions no pots evitar pensar que Tindersticks ha assolit un estadi de sublimació del seu art de la cançó, contra vent i marea i, ara també, pandèmia. - Jordi Bianciotto

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

TBWTPN és un duo atípic format per l’escocès Andrew Taylo (Dropkick) i el madrileny Gonzalo Marcos (El Palacio de Linares) que grava les seves formidables cançons a distància i tot i així aconsegueix sonar amb la calidesa d’una banda tocant en directe en un estudi. Prenen el seu nom dels Feelies, però el seu nom té molt més a veure amb el pop sublim dels Byrds, Teenage Fanclub, Pernice Brothers i altres mestres de l’acord brillant, la melodia memorable i les veus celestials. Llàstima que es faci tan curt. - Rafael Tapounet  

Aquesta és la porta dura d’entrada al món de R+R=Now, i probablement, és la bona. El 2018 el pianista Robert Glasper i els seves all-stars del ‘groove’ van debutar en estudi amb Collagically Speaking, un híbrid de músiques negres –r&b, jazz, hip-hop, electrònica, soul– que sonava a carrer de veritat. En aquest directe, amb peces que s’allarguen –hi ha una presa de 25 minuts–, l’efecte s’amplifica. L’ambient és encara més espès. El so, més tèrbol. La intenció, més clara. I el viatge, més intens. - Roger Roca

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

El versàtil artista nord-americà, de pares dominicans, ha tret un àlbum curt, de set cançons, de pur trap, sense concessions a altres estils. Referent en molts sons, incorpora en la seva música el món americà i el llatí, creant un camí particular i suggerent. A ‘Supremo’ Fuego s’envolta d’artistes del seu estil que fan que l’àlbum flueixi amb molta naturalitat i, alhora, no surti del previst. L'acompanyen Neo Pistea, Duki, Dougie F i Eladio Carrión, que és sublim en el tema més destacat, ‘Pal de pesos’. Ignasi Fortuny

Jaume Arnella, el gran patriarca dels joglars contemporanis, inspira un entusiasta homenatge al seu repertori popular a càrrec d’aquest trio de la Bisbal (ampliat amb còmplices com Guille Caballero, ex-Els Surfing Sirles, als teclats). Tribut esperonat per un rock batallador i garatger que Joan Colomo, el productor, mima potenciant el seu esperit de revetlla i de taverna, en honor a les rondes de vi, el Comte Arnau o el romanç de Quico Sabaté. Gresca i reparació històrica garantides. - Jordi Bianciotto