Les anècdotes del rodatge de ‘La chica del brazalete’

Stéphane Demoustier és un productor i realitzador francès amb una llarga carrera fent curtmetratges i algun llarg que encara no s’ha estrenat al nostre país. Finalment, arriba a les nostres pantalles la seva última pel·lícula, La chica del brazalete. Als més cinèfils els sonarà el cognom, i és que és el germà de l’actriu Anaïs Demoustier, que és una més de la troupe habitual del director Robert Guédiguian (Les neus del Kilimanjaro, Gloria Mundi), i a la qual hem vist en títols com Una nueva amiga i Els consells de l’Alice. Ella forma també part de l’elenc d’aquest film junt amb Roschdy Zem (Days of glory, La fría luz del día), Chiara Mastroianni i la veterana Annie Mercier, però l’autèntica sorpresa és la debutant Melissa Guers que encarna la protagonista.

Es tracta de Lise, una adolescent de bona família que és detinguda com a principal sospitosa del brutal assassinat de la seva millor amiga, Flora. Els seus pares intenten ajudar-la, però descobreixen que, en realitat, saben molt poc de la seva filla. La noia porta un localitzador a la cama, per això el títol, i resulta molt freda en les seves expressions, cosa que fa pensar. El guió se centrarà, sobretot, en el judici en el qual estarà defensada per una dona madura, mentre que l’acusació estarà a càrrec d’una jove advocada.

El film aconsegueix mantenir-te en tensió i dubtar contínuament si és innocent o culpable. La interpretació de la principiant Guers contribueix a la intriga, ja que la seva actitud poc sensible i les seves gèlides expressions provoquen que l’espectador es distanciï d’ella en un primer moment, tot i que també intenti comprendre-la. Aquesta història també té un angle moral a l’hora de jutjar, des d’una perspectiva adulta i injusta, les actituds i conductes dels joves. El mateix cineasta ens explica les curiositats del rodatge d’aquest drama amb una mica de suspens.

-A l’Argentina i França. «La meva pel·lícula parteix del mateix fet real que la pel·lícula argentina Acusada, i la vaig rodar alhora i fins i tot abans. L’única relació és que totes dues parteixen d’un mateix succés. Fins i tot vaig tenir accés al guió d’Acusada per estar segur que no anava a fer res semblant. No és realment una adaptació ni una nova versióm ja que, a més, ni tan sols l’he vista».

-La casa de la família benestant. «La casa existeix realment, no la vam construir per a la pel·lícula. Per mi, l’important era explicar una història contemporània i creia que per a això necessitava una casa moderna i que transcorregués en un entorn social privilegiat, no forçosament humil, que és on se solen situar aquests esdeveniments. Vaig triar aquesta casa perquè tenia una certa brillantor i s’entenia exactament que no érem als baixos fons».

-Dirigir la seva germana. «Li vaig proposar el personatge a Anaïs perquè mai havia fet un paper semblant. Sempre fa de noia agradable, dolça, somrient i volia veure-la en un personatge una mica més dur. Al plató, la presència d’algú familiar és molt reconfortant i em vaig alegrar molt de tenir-la allà. Està en les escenes del judici on sempre hi havia molta gent i eren complicades, hi havia molta pressió i que fos a prop m’era de gran ajuda. Però pel que fa a la feina, estrictament parlant, va ser molt fàcil no perquè fos la meva germana, sinó perquè és una actriu extraordinària».

-L’elecció de Melissa Guers. «Mai havia fet res d’interpretació i va respondre a un anunci que vam posar a Facebook, la qual cosa significa que tenia ganes d’actuar, i això és important. La vaig escollir perquè era molt evident. De vegades escrius un guió i quan algú es col·loca realment a la pell del personatge fa que augmenti i amb ella ho vaig veure de seguida. La principal dificultat va ser que la vaig trobar massa ràpid i vaig pensar que no era possible que l’hagués trobat tan fàcilment. Així que vaig continuar el càsting durant un temps a la recerca d’una alternativa, però no n’hi va haver. Fins i tot la meva directora de repartiment em va dir que per fer una elecció sempre hi ha d’haver una altra opció. Em vaig passar bastants dies buscant-la i l’únic que vaig aconseguir va ser confirmar que ella era la ideal».

-L’inquiet nen de la família. «No va ser fàcil, perquè era un nen que no parava quiet, una cosa que és habitual en ells i, durant el càsting, d’una manera una mica narcisista em reconeixia molt en ell. Tenia la seguretat que ho podria controlar, però, la veritat, durant el rodatge no vaig arribar a trobar del tot la solució. No obstant, ell està molt bé a la pel·lícula i el fet que estigui una mica descontrolada, funciona. Les seqüències amb ell eren molt difícils, perquè era impossible que es col·loqués on volíem i es quedés quiet».

-La sala del judici. «Volia que fos un tribunal modern per donar una dimensió actual a la pel·lícula i per escapar-se de les imatges típiques de sales de judicis tradicionals. He fet molts documentals d’arquitectura per guanyar-me la vida, per a museus sobretot, i coneixia aquest tribunal de Nantes que va ser dissenyat pel prestigiós Jean Nouvel, i el que em va interessar és que era molt simple, les sales són caixes amb parets i poc més, però, també, com que són vermelles, és un espai que té molt caràcter. I això és ideal perquè dona llum i força a la pel·lícula sense haver de carregar-la gaire estèticament».

-La ficció xoca amb la realitat. «Quan rodàvem, el tribunal autèntic continuava funcionant i crec per als actors no era el mateix rodar en una sala de judicis real que en un decorat i jo sentia que això els condicionava, que provocava un efecte en la seva manera d’interpretar. Per contra, tot l’equip havia d’entrar amb passis, amb justificants cada dia per passar els controls. Sovint sentíem crits a les sales del pis de baix dels que estaven sent jutjats i, llavors, érem molt més conscients que estàvem interpretant una cosa tràgica».

-Les advocades. «No havia escrit el personatge de la fiscal, el d’Anaïs, per a una noia, sinó per a un home major de 50 anys, amb un gran bagatge, però, assistint a judicis quan em vaig documentar per a la pel·lícula vaig constatar que moltes de les fiscals eren dones joves i, com més joves eren, més agressives. I com que és una pel·lícula que té molt a veure amb la confrontació entre generacions, em va interessar demostrar que les oposicions no se cenyeixen a un tema generacional, sinó també social i de lluita de classes. M’agradava la idea que la que més entenia l’acusada, les seves actituds, la seva sexualitat i els seus sentiments fos la més més gran. La relació entre acusada i defensora va anar més enllà de la pel·lícula, ja que l’actriu que feia d’advocada (Annie Mercier) continuava acompanyant entre preses la jove en aquesta experiència d’un primer rodatge i es va establir entre elles un vincle de gran complicitat i proximitat».

-La música. «Hi havia dos vessants principals: no volia música en les escenes del tribunal perquè no influís en la manera com l’espectador rebés els fets en el judici. Quan sona la música en altres seqüències volia que fos amb instruments clàssics, però com una simfonia contemporània, perquè es tracta d’una família moderna. Crec que el classicisme anava bé amb la gravetat de la situació que vivien, però no volia recórrer a Bach o alguna cosa semblant, m’hauria semblat desproporcionat i contraproduent».

Notícies relacionades

Salman Rushdie: "L’odi no és una força creativa, és molt millor abandonar-lo, apartar-lo"

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

-Els silencis. «A França es diu que tots els processos són orals perquè tot passa per la paraula, els ciutadans no tenen accés als dossiers i la gran paradoxa és que l’element més definitori no són les paraules, sinó els silencis de l’acusat. Aquests silencis estaven ja escrits en el guió i vaig percebre en el càsting que Melissa era l’única que podia donar-los aquest pes. Té a veure amb la intensitat que té ella que podia ser una cosa adquirida o viscut i, en el seu cas, era viscuda. No vam haver de preparar-los, ella ja sabia fer-los. Després també vam intervenir en el muntatge dosificant fins on podíem arribar amb cadascun».

-Les proves que es mostren a la sala. «Els vídeos van ser el primer que vam rodar, molt abans de començar la filmació, durant la preparació, i no va ser fàcil que, per exemple, Melissa comencés amb una seqüència de caràcter sexual. El que vaig fer va ser donar-los un telèfon i deixar sols els joves. Després veia el que havien filmat i els demanava que ho fessin d’una altra manera o que ho repetissin. Era necessari que tingués un cert aspecte lúdic i molta espontaneïtat i, per això, les imatges les van rodar ells mateixos».