Adeu a Giménez-Rico, un director marcat per la literatura

El cineasta i expresident de l’Acadèmia de Cine Antonio Giménez-Rico, mort aquest divendres als 82 anys, deixa una trajectòria marcada per les adaptacions literàries, sobretot de Miguel Delibes, i per haver contribuït al llançament d’actors i actrius com Aitana Sánchez-Gijón, José Coronado o Maribel Verdú.

En presumia quan va rebre el 2018 l’Espiga d’Honor de la Seminci de Valladolid. «He tingut bona vista per elegir actors que després s’han consolidat en carreres de prestigi», recordava. Giménez-Rico va dirigir algunes de les seves pel·lícules més conegudes en la dècada dels 80, com ‘Vestida de azul’ (1983), un documental sobre la transsexualitat o ‘El disputado voto del señor Cayo’ (1986), una adaptació de Delibes situada en les eleccions generals del 1977.

Amb ‘Jarrapellejos’ (1987), basada en la novel·la de Felipe Trigo, va obtenir el Goya al millor guió adaptat, compartit amb Manuel Gutiérrez Aragón.

Dret i Periodisme

Nascut a Burgos el 20 d’octubre del 1938, es va llicenciar en Dret per la Universitat de Valladolid i va cursar estudis de Periodisme. Durant la seva joventut va dirigir el cineclub de l’AIC de Burgos, va treballar en teatres universitaris i a Ràdio Popular de Burgos, de la qual va ser cofundador, i va fer crítica de cine a la revista ‘Cinestudio’. Va fer els seus primers passos en el cine com a ajudant de direcció, aprenent al costat de realitzadors com Antonio Mercero, Vittorio Cottafavi, Eugenio Martín, Pascual Cervera i Javier Seto.

Un any després de dirigir el curtmetratge ‘Crónica’ va realitzar el seu primer llargmetratge el 1966, una pel·lícula infantil d’encàrrec titulada ‘Mañana de domingo’. Dos anys després va rodar ‘El hueso’. El 1969 va intentar una espècie de sarsuela amb ‘El cronicón’ i el 1970 va realitzar la cinta ‘¿Es usted mi padre?’, que va ser un fracàsi va fer que s’apartés del cine durant un període de sis anys.

‘Retrato de familia’

El 1976 va arribar ‘Retrato de familia’, la seva primera adaptació d’una novel·la de Miguel Delibes. La van seguir la comèdia ‘Al fin solos, pero...’ (1977) i el drama ‘Del amor y de la muerte’ (1977). En la dècada dels 80 va rodar ‘Vestida de azul’ (1983), alhora que preparava 13 capítols per a TVE d’una sèrie negra treta dels arxius policials i que es va rodar entre el 1984 i el 1985 amb el títol ‘Páginas de sucesos’.

Les seves pel·lícules següents van ser ‘El disputado voto del señor Cayo’ (1986), una altra adaptació de Delibes situada cronològicament en les eleccions generals del 1977 i ambientada en la desfilada de sol·licitants del vot de l’últim habitant d’un poble castellà. El van seguir ‘Jarrapellejos’ (1987) i ‘Soldadito español’ (1988).

El 18 de desembre del 1988, el director burgalès, fins aleshores al capdavant de l’Associació de Directors i Realitzadors de Cine Espanyols (Adirce), va resultar elegit president de l’Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfiques d’Espanya, en substitució de Fernando Trueba. Reelegit el 1990, va tenir el càrrec fins al 14 de desembre del 1992.

Als anys 90 va dirigir ‘Catorce estaciones’ (1990), ‘Tres palabras’ (1993), ‘Sombras y luces: Cien años de cine español’ (1996) i ‘Las ratas’ (1997), de nou Delibes, i la Castella rural més pobra i oblidada dels anys 50.

Ja en la dècada del 2000, va fer ‘Primer y último amor’ (2002), amb Lola Herrera i el mexicà Fernando Luján, basada en la novel·la d’igual títol de Torcuato Luca de Tena, i ‘Hotel Danubio’ (2003), versió de la pel·lícula de José Antonio Nieves Conde ‘Los peces rojos’ (1995), amb guió de Carlos Blanco i un repartiment encapçalat per Carmen Morales, Santiago Ramos i José Sazatornil «Saza».

Últims projectes

Els seus últims projectes són dues adaptacions literàries més: ‘El libro de las aguas’, basat en la novel·la homònima d’Alejandro López Andrade, que explica la història d’un home que torna al seu poble després de la Guerra Civil i ‘Inquietud en el paraís’, basada en un llibre homònim d’Óscar Esquivías. La novel·la narra de forma paral·lela els moments previs a l’alçament a Burgos i la història d’un canonge de la catedral, convençut que es pot arribar al Purgatori a través d’un túnel situat a sota del temple.

A part del cine també va treballar per a la televisió. Des del 1970 va treballar assíduament a TVE en programes com ‘De la andadura de Vela Zanetti’, la sèrie ‘Plinio’, dos episodis de la sèrie ‘La noche de los tiempos’, quaranta programes de la sèrie ‘Crónicas de un pueblo’ i ‘Fray Gerundio de Campazas’, entre altres títols.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

El 1989 va firmar per a la televisió la sèrie ‘El pájaro de la tormenta’. Aquell mateix any va efectuar la seva primera incursió en el teatre, amb la direcció de l’obra de Delibes ‘La guerra de nuestros antepasados’ al Teatre Belles Arts de Madrid.

Entre els guardons que va rebre destaquen el Premi Castella i Lleó de les Arts (1996) i l’Espiga d’Or de la Seminci de Valladolid, que va rebre el 2018, quan ja feia una dècada que estava «retirat del mundanal soroll».