Biografia novel·lada

Madame Tussaud, una artista de la decapitació

Edward Carey recrea a ‘Little’ la fascinant història de la dona que va construir un imperi de cera a l’ombra de la guillotina

Madame Tussaud, una artista de la decapitació
7
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La tardor de 1802, Anne Marie Tussaud, de cognom de soltera Grosholtz, va creuar el canal de la Mànega a bord del barco ‘Kingfisher’ en companyia del seu fill gran, François, i d’un parell de baguls plens de caps. No eren uns caps qualssevol. Acuradament embuatades i embalades, a l’equipatge de la senyora Tussaud viatjaven les testes d’alguns dels personatges que havien marcat la turbulenta història de França en l’últim quart de segle, els anys de l’enciclopedisme, la revolució i el terror. Voltaire, Benjamin Franklin, Lluís XVI, Jean-Paul Marat, Maximilien Robespierre, Napoleó Bonaparte... Caps que van canviar el món i que la diminuta Marie havia reproduït en cera a partir de motllos d’escaiola que ella mateixa havia fet a tan distingits cavallers (alguns no van poder negar-s’hi perquè ja llavors havien entregat la seva ànima al Senyor, per dir-ho d’alguna manera). Caps il·lustres sobre els quals, amb els anys, es va construir l’imperi de Madame Tussaud, el museu de figures de cera més gran del món, una atracció turística de primer ordre que avui compta amb 25 seus repartides per d’altres tantes ciutats de quatre continents.

La història de com la petita Anne Marie Grosholtz, una òrfena alsaciana amb una infància que hauria fet plorar Dickens, es va convertir en Madame Tussaud, reina dels caps tallats i emperadriu de la cera, l’explica, amb gràcia inigualable, l’escriptor i il·lustrador anglès Edward Carey a ‘Little’ (Blackie Books), una novel·la biogràfica amb rerefons històric que es llegeix com un conte de fades. «Madame Tussaud sempre m’ha semblat com la protagonista d’un relat folklòric, un personatge d’una pintura de Brueghel –explica Carey des d’Austin, Texas, on resideix–. La seva és una història de supervivència, la d’una persona en aparença insignificant que passa una sèrie d’esdeveniments extraordinaris i sagnants. Pensar en ella com l’heroïna d’un conte de fades va fer més fàcil processar la gran quantitat de fets històrics dels quals va ser testimoni».

L’autor, també responsable de les delicioses il·lustracions que acompanyen la narració, no té objecció en admetre que, malgrat la ingent tasca de documentació que va portar a terme durant els 15 anys que li va ocupar l’escriptura del llibre, ‘Little’ manté una relació una mica relaxada amb els fets reals. «És una novel·la, no un manual d’història», afirma. Carey esgrimeix en la seva defensa que l’autobiografia que Marie Tussaud va escriure el 1838 (en una reveladora tercera persona) és tan plena de mistificacions i dades exagerades o errònies que pot prendre’s com una invitació a «omplir les llacunes recorrent a la imaginació».

L’excèntric doctor Curtius

Anne Marie Grosholtz va néixer en un llogarret d’Alsàcia l’1 de desembre de 1761 i amb prou feines va conèixer el seu pare, un soldat alemany que va morir com a conseqüència de les terribles ferides sofertes en la Guerra dels Set Anys. Empesa per la pena i la misèria, la seva mare va trobar feina a Berna com a majordoma de Philippe Curtius, un excèntric mèdic suís especialitzat a fer reproduccions en cera de les diferents parts del cos humà per a l’estudi anatòmic. Sense possibilitat de ser escolaritzada per la seva doble condició de pobra i estrangera, la Marie va quedar relegada al paper de criada des de molt curta edat, però amb la seva serietat i el seu afany d’aprendre es va guanyar la confiança del doctor Curtius, que li va permetre accedir al seu taller com a ajudant i li va ensenyar a modelar.

Quan el 1769 (o 1765, segons altres versions) Curtius es va instal·lar a París per dedicar-se exclusivament a les figures de cera, la petita Marie el va acompanyar (si ho va fer al costat de la seva mare o si aquesta ja havia mort aleshores també és objecte de controvèrsia). El Gabinet de Retrats en Cera del doctor Curtius aviat es va convertir en una de les atraccions més populars de la capital francesa i va arribar a tenir dues seus: una, de dedicada a les personalitats més insignes, al Palais Royal, i una altra, que allotjava figures de cèlebres criminals de l’època, al Boulevard du Temple. Dos salons on, com adverteix sagaçment Carey, els privilegis quedaven abolits i s’aniquilaven les classes. «¿A quin altre lloc podria un captaire acostar-se a un rei o un mediocre tocar a un geni?».

Professora a Versalles (o això va dir)

En aquells agitats anys previs a la revolució, la Marie es va encarregar de reproduir els caps de Voltaire, Jean-Jacques Rousseau i Franklin, entre molts d’altres. En les seves memòries, assegura que també va ser contractada com a professora de modelatge de la princesa Isabel, germana petita del rei Lluís XVI, i que va viure diversos anys a Versalles, circumstància de la qual no hi ha cap registre més enllà del seu poc fiable testimoni. A ‘Little’, Carey opta per donar veracitat al seu relat. «Com a narrador, em sembla molt més interessant creure-ho, tot i que no hi hagi proves. En la seva autobiografia també afirma que Isabel i ella eren gairebé idèntiques i, quan ho vaig llegir, vaig pensar: ‘Ja torna Marie Tussaud amb una altra de les seves històries fantàstiques’. Però després vaig veure un retrat d’Isabel i va ser tota una commoció: ¡eren veritablement molt semblants!».

El 12 de juliol de 1789, una multitud va irrompre en el Gabinet Curtius del Palais Royal i es va emportar els bustos de cera del destituït ministre de Finances Jacques Necker i del duc d’Orleans per utilitzar-los com a estendards en les mobilitzacions contra l’imminent cop d’Estat conservador que recolzaven les tropes reialistes. Allà ja es va veure que els caps tallats tindrien un paper rellevant en la revolució. Dos dies després, rodaven les testes del marquès de Launay, governador de la presó de la Bastilla, i de Jacques de Flesselles, prebost dels mercaders de París. Els dos caps, inserits en dues piques, van ser portats fins al museu de Curtius per obtenir una reproducció en cera abans que es descomponguessin. L’encarregada de la macabra tasca va ser Marie Grosholtz. En els anys següents li encomanarien molts més.   

Per les mans de l’alsaciana van passar, entre d’altres, els caps retallats de Lluís XVI i María Antonieta. La testera de Marat, almenys, continuava enganxada al cos quan la Marie li va fer un motllo d’escaiola poques hores després que Charlotte Corday apunyalés el paladí del terror jacobí a la banyera. La de Robespierre, en canvi, sí que li va arribar netament seccionada després de passar per la guillotina. Un cas ben diferent va ser el de Napoleó, el cap del qual Marie va poder duplicar en vida del seu propietari gràcies a la intercessió de Josefina de Beauharnais, amb qui havia compartit captiveri a la presó de Carmes, recloses totes dues durant diversos mesos pels seus passats vincles amb la família reial.

La Revolució Francesa en 3-D

A la mort de Curtius, el 1794, Marie Grosholtz va heretar el negoci amb totes les seves figures. Poc després, va cometre la imprudència de casar-se amb François Tussaud, un inútil malgastador que li va donar un cognom i dos fills i que, a canvi, va dilapidar bona part del seu patrimoni. Abans de perdre-ho tot, la Marie va empaquetar els seus millors caps i el 1802 va tocar el dos a Anglaterra, on es va guanyar la vida amb una exposició itinerant que reproduïa en cera els truculents i molt importants successos que havien tingut lloc a l’altre costat del Canal. «La Revolució Francesa en 3-D», com apunta Edward Carey. «Madame Tussaud –continua– era molt conscient del poder dels seus terribles i meravellosos ninots i de les històries que explicaven. I a més tenia un olfacte increïble per als negocis».

Notícies relacionades

El 1835, la Marie i els seus dos fills van obrir al número 58 de Baker Street la primera seu permanent de la col·lecció de figures de Madame Tussaud. La diminuta alsaciana va morir mentre dormia el 16 d’abril de 1850. En els seus últims anys de vida es va negar a posar per a un daguerreotip, de manera que el retrat més precís que es conserva de la Marie és la rèplica de cera que ella mateixa es va fer el 1842 i que encara avui s’exhibeix a la seu principal del museu Madame Tussauds, a Marylebone Road. Un lloc que, malgrat el seu aparent anacronisme, manté intacte el seu poder d’atracció gairebé dos segles després de la seva inauguració.

«Les figures de cera poden haver passat de moda –reflexiona Carey–, però la fama, no. I la infàmia, tampoc. I hi ha una cosa fascinant, i esfereïdora alhora, en aquesta possibilitat que brinda el museu de ser tan a prop de personatges cèlebres, de trencar les barreres de la fama. De fer-te amb Einstein com si fos el teu oncle Ernest o de mirar fixament les fosses nasals d’Isabel II. Si ho penses, és una cosa veritablement... revolucionària».

Bombes de l’IRA i cera socarrimada