‘La excavación’: transcendència embarrada

Atès que l’arqueologia és una manera de mirar a l’ahir per entendre l’avui i el demà, és lògic que ‘La excavación’ –que recrea una important troballa de restes enterrades a l’Anglaterra rural a les albors de la Segona Guerra Mundial– intenti reflexionar sobre com lidiem amb la idea del temps, la dubtosa fiabilitat de la Història i la fragilitat de l’existència humana. I per a això se centra en dues persones que van exercir papers crucials en aquell esdeveniment: la viuda a la casa de la qual va tenir lloc el descobriment de les restes (Carey Mulligan) i l’home que va ser contractat per treure-les a la llum i a punt va estar de ser esborrat dels annals (Ralph Fiennes).

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

La pel·lícula oneja algunes idees ambicioses –per què importa exhumar el passat encara que el futur és incert, per què viure a fons el present és essencial per assolir la posteritat– i transcorre convençuda de la seva pròpia transcendència, com deixen clar el seu to eteri, els seus diàlegs solemnes, la seva cinematografia amanerada i la seva autoconscient contenció dramàtica.

Però la vaguetat en el traç dels personatges i algunes subtrames que irrompen sobtades i injustificades li impedeixen assolir la significança pretesa, i la seva obsessió pel decòrum la fa mostrar-se tan emocionalment reprimida com els seus personatges.