Arsène Lupin, el lladre universal i immortal

Creat el juliol del 1905 per Maurice Leblanc, no va tardar a convertir-se en el lladre refinat més popular de la història. És intel·ligent, seductor, sofisticat, hàbil amb les paraules i amb els actes físics, amb barret de copa, vestit, bastó i de vegades un monocle. És també un mestre de la disfressa, capaç de canviar d’identitat en menys d’un minut, i dels anagrames: tots els noms falsos que utilitza estan construïts amb les lletres que conformen Arsène Lupin, com Luis Perenna i Paul Sernine. El plaer de la confusió. 

Va debutar en un relat, ‘El arresto de Arsène Lupin’, que un editor li va encarregar a Leblanc per a una de les seves publicacions. El novel·lista tenia llavors 40 anys i una sòlida carrera literària a la seva esquena. No va pensar a donar-li continuïtat a Lupin, però l’èxit del relat va fer que, a partir d’aquell moment, Leblanc li consagrés la resta de la seva carrera. El primer llibre, ‘Arsène Lupin, caballero ladrón’, va recopilar el 1907 tots els relats curts. El seguirien novel·les com ‘La aguja hueca’, ‘Los dientes del tigre’ i una de les més definitòries, ‘La condesa de Cagliostro’, publicada el 1924 i portada al cine el 2004 al film ‘Arsène Lupin’, protagonitzat per Romain Duris i Kristin Scott Thomas.

Escandalós, vanitós i amb humor

Leblanc va escriure al pròleg de la novel·la que era la primera aventura de Lupin i, sens dubte, hauria sigut publicada abans que les altres si ell no s’hi hagués oposat rotundament. Creador i personatge es confonien en un de sol. A les últimes pàgines del llibre, Leblanc defineix en què es convertirà el seu honorable delinqüent: «No més reserves, no més precaucions. Al contrari, escàndols, provocacions, arrogància, ostentació, vanitat, molt sentit de l’humor, el seu nom a les parets, la seva targeta de visita a les caixes fortes».  

«No confiïs en Arsène Lupin. Pot ser que ni es digui Lupin». Un misteri insondable en si mateix. La pel·lícula del 2004 la va realitzar Jean-Paul Salomé, que tres anys abans havia dirigit ‘La máscara del faraón’, versió cinematogràfica de Belphégor. Tot i que massa expansiu i fiat als efectes especials, Salomé restituïa l’estètica naïf del serial al segle XXI. Abans, al Hollywood dels anys 30, Lupin havia transcendit fronteres i cultures sent interpretat per John Barrymore el 1932. Fins i tot va recalar a la sèrie B amb ‘Enter Arsène Lupin’, de 1944.

França va tard

Notícies relacionades

Omar Sy, el nen bonic de França que triomfa a ‘Lupin’

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

El cine francès va tardar més temps a adaptar-lo, però ‘Las aventuras de Arsenio Lupin’ (1957), de Jacques Becker, és modèlica quant a intriga, misteri i humor. Dos anys després va arribar una altra aventura de Lupin amb un títol tintinesc a Espanya, ‘El toisón de oro. Firmado Arsenio Lupin’, d’Yves Robert. I el personatge, amb tot el seu enigmàtic glamur –el fora de la llei empàtic–, va arribar fins i tot al manga amb ‘Lupin III’, còmic creat per Monkey Punch el 1967 en el qual el net de Lupin i la seva banda roben tresors per tot el món.

L’Arsenio japonès ha sigut un èxit total: el manga, una versió musical, sis pel·lícules, altres tantes sèries anime, adaptacions teatrals i diversos videojocs. ‘Lupin III: the first’, amb el personatge enfrontat a una conspiració nazi, és l’última fita d’un motiu argumental i universal que no cessa. I té ja 115 anys de vida.