EL QUE NO SABIES DE...

La directora de ‘Hope’ ens explica la seva experiència

  • Maria Sodahl va patir un càncer i volia explicar-ho amb sinceritat i sense excessiu dramatisme

  • Per prendre distància va augmentar la diferència d’edat entre els protagonistes i els va canviar de professió

  • La seva família li va donar permís per poder explicar la seva història lliurement

La directora de ‘Hope’ ens explica la seva experiència
4
Es llegeix en minuts
Eduardo de Vicente
Eduardo de Vicente

Periodista

ver +

Les pel·lícules autobiogràfiques (o gairebé) tenen la virtut que qui ho explica ha viscut aquests fets i ningú podria explicar-ho millor. I això serveix tant per a la comèdia com per al drama. Al marge d’aquest tipus de títols, tant si transcorre en els nostres dies com en l’espai exterior o al Far West, els directors solen deixar part de les seves experiències a cada film. L’última mostra és Hope, un drama entorn del càncer en el qual la directora, la noruega Maria Sodahl, ha volgut repassar el moment més difícil de la seva vida. Per a això ha comptat amb Andrea Braein Hovig i amb el suec Stellan Skarsgaard, habitual en el cine de Lars von Trier i guanyador d’un Globus d’Or per Chernobyl.

La trama transcorre durant unes festes nadalenques. Poc abans que s’iniciïn les celebracions, la protagonista, una dona immersa en el món de la dansa rep la notícia que pateix un greu tumor i que podrien quedar-li pocs mesos de vida. Amb la col·laboració del seu marit, també artista, es fa totes les proves necessàries per assegurar-se del diagnòstic així com buscar una solució. Però també es veuran obligats a explicar la seva situació a la seva nombrosa família composta pels tres fills que tenen en comú i els tres del primer matrimoni del marit. Durant aquells dies de màxima tensió, l’estabilitat de la parella serà posada a prova amb resultats imprevisibles.

La realitzadora ha volgut ser totalment sincera amb aquest film escrit amb el cor i el cap, amb el to dramàtic just, sense excessos, i amb molta delicadesa i hope (esperança). El seu treball va ser recompensat amb dos Amanda (els Goya noruecs), dues nominacions als premis europeus i un guardó a Berlín, un dels molts festivals pels quals s’ha passejat amb crítiques favorables. La directora, Maria Sodahl, ens explica alguns detalls del rodatge.

-De la realitat a la ficció. «De vegades, la realitat sobrepassa la imaginació i es torna massa potent per a una història. Primer vaig mirar de disminuir el drama extern, de simplificar el que realment va passar, però aviat em vaig adonar que un híbrid m’avorria. Va debilitar el meu estudi del que li passa una dona quan enmig de la seva vida li queda poc temps de vida. En conseqüència, soc 100% fidel a la història mèdica, la limitada setmana de Nadal en què tot va passar, la «família moderna superpoblada» i la gran quantitat de metges que van aparèixer... Vaig aprendre que, treballant amb sinceritat amb els records, pots trobar la complexitat i la lògica interna d’una experiència, si tens sort. Volent mirar cap enrere amb una mirada tan aterridora i sense censura, necessitava alhora trobar distància amb els personatges principals, Anja i Tomas, el matrimoni protagonista. Com a resultat, vaig augmentar la seva diferència d’edat de 10 a 20 anys, a més de «beneir-los» amb noves professions artístiques que no fossin directors de cine, sinó Anja com a coreògrafa i Tomás com a director de teatre».

-Convencent una estrella internacional. «Stellan Skarsgaard estava en la meva ment des d’una etapa primerenca. No només és un gran actor capaç d’expressar una vida interior, sinó que vaig sentir que podia relacionar-se amb aquesta història específica i el to de veu poc sentimental que estava buscant (ja que temo les històries melodramàtiques de càncer). Per a mi va ser molt important que ens coneguéssim personalment com a amics de la família. Podíem riure junts. Per descomptat, això va facilitar la presentació del projecte que, afortunadament, el va intrigar des del primer tractament».

-Elegint al seu àlter ego. «Tenia clar que no havia de buscar algú que tingués la meva aparença, sinó algú que pogués sorprendre’m, per enriquir el personatge. No sabia qui era ella i no volia limitar la recerca. Llavors, durant una extensa sessió de càsting, ¡de sobte es va plantar allà, davant meu! Anja era Andrea Bræin Hovig, amb tot el seu talent: lluitadora, juganera i atrevida, disposada a córrer grans riscos. Li he demanat molt i ha complert amb valentia. Andrea i Stellan formen una estranya parella amb què crec haver passat una llarga vida junts».

Notícies relacionades

-¿Per què explicar una cosa tan íntima? «Hope és una història explicada gairebé en contra de la meva pròpia voluntat. Durant un llarg període, quan els amics m’estaven pressionant, em vaig resistir a convertir el meu diagnòstic mortal en art. Semblava una sessió de teràpia molt cara. Simultàniament, després d’un parell d’anys i que «la mort va ser cancel·lada», estava afligida perquè estava perdent el meu ofici. Vaig intentar començar a escriure sobre un projecte anterior, però no m’inspirava i no tenia sentit. No vaig tenir més remei que afrontar la meva pròpia experiència assegurant-me de tenir prou distància en el temps per convertir-la en una història personal en lloc d’una història privada. ¿Massa íntim? Amb la meva experiència única va venir cert coratge, i crec que la intimitat és una qualitat genuïna a la pel·lícula final».

-La participació de la família. «La meva família s’hi va involucrar des del principi donant-me «permís» perquè pogués treballar lliurement des del punt de vista d’Anja. També vam fer un tracte que la seva reacció al procés i la pel·lícula fos compartir la seva història, no la meva. Òbviament, això mai es convertirà en una història de ficció corrent per a ells».