Lluís Rodríguez Salvà, amb Liszt per bandera

La tornada del pianista gironí Lluís Rodríguez Salvà es va realitzar ni més ni menys que en el cicle Palau Piano, un dels més ambiciosos de la ciutat. El programa, titulat ‘Música per a l’esperança’ –com a homenatge «a tot el que ens ha succeït en aquests mesos», segons va anunciar l’intèrpret– volia aportar un raig de llum davant els estralls provocats per la pandèmia i el seu principal crit residia en la inclusió d’una de les peces per a piano sol més importants escrites després de Beethoven, l’espectacular ‘Sonata en Si menor’ de Franz Liszt.

La pirotècnia del compositor hongarès va acomiadar el programa, però abans Rodríguez Salvà es passejaria per llenguatges molt diferents. La vetllada va arrencar amb una versió del preludi a l’acte primer del ‘Lohengrin’ de Wagner en un arranjament del mateix pianista, que va presentar com a record «a qui ens ha deixat» i també «a la Xina, tan demonitzada aquest any», vestint a més una camisa típica d’aquest país. La proposta va acabar funcionant malgrat tractar-se d’una música profundament simfònica. 

Mompou i Montsalvatge

L’obra de Mompou es diferencia per mil motius de la de Montsalvatge, tot i que tots dos van tenir en comú la no-adscripció a les avantguardes més rupturistes. Els dos autors van estar representats en aquest recital, el primer amb els seus solars i introspectiva ‘Scènes d’enfants’ amb la popular ‘Jeunes filles au jardin’, breus imatges carregades de melancolia de les quals el pianista de Girona va saber treure profit sobretot des del punt de vista expressiu, assaborint les veus i amb tot l’esperit de la «música callada» del compositor.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

De Montsalvatge es van escoltar ‘Tres divertiments sobre temes d’autors oblidats’, en els quals es passa del xotis a la jota degustant els sabors de l’havanera, ritmes que Rodríguez Salvà va assumir sense més complicacions, així com les iròniques melodies.

La ‘Sonata en Si menor’ de Liszt exigeix del pianista una digitació tan pulcra com expressiva. Construïda com un edifici de complexa arquitectura, amb moviments que se succeeixen sense pausa per mil racons, van trobar en Lluís Rodríguez Salvà un intèrpret sensible i sempre segur. Allà hi va haver el drama, els sentiments trobats i els expressius arpegis i salts que exigeix aquest mosaic i que donen forma a una obra impressionant a la qual el pianista català va fer honor.