Parts de cine: màgia, tragèdia i malson

‘Fragmentos de una mujer’ s’encarrega de situar el moment de l’infantament al centre del relat, una cosa que no resulta tan senzilla de trobar en el cine, almenys de manera versemblant i sense caure en clixés o caricatures de metges bojos, marits desmaiats i dones alienades pel dolor.

Potser per aquesta raó, els directors que millor han retratat aquest moment han sigut aquells vinculats amb el cine documental. És el cas de Stan Brakhage, que a ‘Window water baby moving’ (1959), amb el seu característic estil experimental, ens acostava al part de la seva pròpia dona a la banyera de casa, una peça memorable que es convertiria en una de les principals influències per a Carlos Marqués Marcet a l’hora d’abordar ‘Els dies que vindran’ (2019), que relata en clau domèstica els esdevenirs d’una parella que s’enfronta als dubtes d’un embaràs inesperat i que acaba també amb el naixement del nadó. Brakhage es va obsessionar tant amb aquest moment màgic i primitiu que el va continuar explorant a ‘Thigh line lyre triangular’ (1961) per testimoniar la vinguda al món de la seva tercera filla a través d’una peça artística plena de simbolisme plàstic.

Acte contracultural

Dins de l’escena contracultural, Robert Kramer (junt amb John Douglas), a més de realitzar un mosaic monumental de la joventut nord-americana marginal dels anys 70 després de la utopia ‘hippy’, també va incloure a ‘Milestones’ (1975) un part casolà gairebé com a forma d’activisme, de rebel·lió davant les empentes del sistema opressor per néixer i existir en total llibertat fora d’ell.

Entre les propostes més radicals es troba sens dubte la de Naomi Kawase a ‘Nacimiento/Madre (Tarachime)’ (2006), que va filmar el seu propi part amb una càmera de 16 mil·límetres i que va tenir una continuació a ‘Genpin’ (2010), en la qual inclou una dimensió filosòfica entorn de la vida i la mort, el principi i el final, que s’acaba convertint en un manifest alhora xintoista i feminista.

En el terreny de la ficció trobem un ventall de parts variat: el de Penélope Cruz en un autobús a ‘Carne trémula’ amb l’ajuda de Pilar Bardem com a inesperada llevadora al crit d’«¡Empeny, empeny!»; el d’‘Hijos de los hombres’, en un món envaït per la infertilitat en el qual per primera vegada en molt temps se sent plorar un nen; poètics, com el d’‘El blues de Beale Street’; atàvics, vegeu ‘Apocalypto’; realistes malgrat trobar-nos en un ‘thriller’, com a ‘Quien a hierro mata’; que s’encarreguen de configurar tota una mitologia, com el de Padme Amidala portant al món Luke Skywalker i la princesa Leia a ‘Star Wars III: La venjança dels Sith’; o la cesària gore a mossegades de Bella (Kristen Stewart) a ‘Crepuscle’.

Imatges icòniques

El cine de terror ha donat en aquest sentit imatges icòniques. ‘La llavor del diable’ va introduir moltes de les pors femenines sobre la maternitat i totes les dosis d’estranyesa que pot generar. En ‘Un lloc tranquil’, Emily Blunt havia de donar a llum sense emetre cap so perquè era precisament el que activava el radar de l’espècie alienígena que havia envaït el planeta. A ‘Madre!’, Jennifer Lawrence havia de refugiar-se d’una turba de fanàtics per parir mentre la casa tremolava amb cada contracció.

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

No oblidem tampoc el que suposa tenir un nadó zombi, com passa a ‘Amanecer de los muertos’, tot i que el cas més extrem sigui potser el d’‘Al interior’, film en el qual una dona embarassada es practica una cesària amb les mateixes tisores amb què la seva agressora pretenia esquerdar-li la panxa per quedar-se amb el nounat.

En un terreny més didàctic trobem documentals de denúncia, com ‘El negocio de nacer’, que s’endinsa en el sistema nord-americà de salut per posar de manifest de quina manera es força el part medicalitzat o la cesària per guanyar diners i les conseqüències que provoca.