EL QUE NO SABIES DE...

‘Las mil y una’ anècdotes d’un rodatge explicades per la seva directora

  • Durant la filmació d’un pla seqüència es va produir un assassinat al barri

  • El guió es va anar reescrivint amb les aportacions dels actors

  • En l’escena de la discoteca, els intèrprets no sabien què passaria

‘Las mil y una’ anècdotes d’un rodatge explicades per la seva directora
6
Es llegeix en minuts
Eduardo de Vicente
Eduardo de Vicente

Periodista

ver +

Dins de l’habitual escassetat de cine llatinoamericà a les nostres pantalles, almenys, el cine argentí arriba regularment i podem veure, en general, pel·lícules molt diferents que ens arriben d’aquest país on, tot i que no ho sembli, hi ha molt més que Ricardo Darín. Un d’aquests exemples és Las mil i una, una cinta molt humil que s’ha passejat amb èxit per diversos festivals com el de Berlín o el de Sant Sebastià sorprenent per la seva sinceritat i transmetent veritat per tots els seus porus. És el segon llargmetratge de la realitzadora Clarisa Navas (‘Hoy, partido a las 3’) i està protagonitzada per actors joves i poc coneguts com Sofía Cabrera, Ana Carolina García (amb la qual ja va treballar en la seva òpera prima), Mauricio Vila o Luis Molina.

El seu títol no té res a veure amb Scherezade ni amb l’exotisme oriental sinó més aviat al contrari. Fa referència a un barri pobre, les Mil Viviendas, de la ciutat de Corrientes, on va néixer la directora i on transcorre l’acció. L’Iris és una jove amant del bàsquet que viu amb els seus germans Darío i Ale i la seva mare. Se sent atreta per una noia que viu a prop d’ella malgrat que els veïns comenten que és una prostituta que es ven per droga i que pateix la sida. El dur entorn que les envolta no posarà fàcil la seva relació.

És una pel·lícula plena de plans seqüència no amb voluntat de virtuosisme sinó perquè l’espectador senti que està caminant amb els actors pels carrers, entre interpretacions i diàlegs molt naturals i frescos que contribueixen al seu verisme. Això sí, van tenir problemes per poder-los filmar i el rodatge va ser també ple d’altres curiositats que ens explica la mateixa Clarisa Navas.

-La vida supera la ficció. «La majoria dels plans seqüència van resultar difícils perquè la vida al barri continuava mentre filmàvem, llavors passaven coses no planejades. El més tremend i que va marcar el rodatge va ser l’escena en la qual l’Iris li diu a la Renata que tota la gent sap que ella té el VIH. Aquesta escena la vam fer en una sola presa perquè, durant la gravació, es van escoltar uns crits a uns metres del passadís per on venien caminant les actrius i quan l’escena es va tallar, l’equip estava molt atordit perquè acabaven de matar un veí a punta de ganivet a uns metres, en una baralla de barri. Això va ser molt terrible i trist, de sobte tot va deixar de tenir sentit perquè la vida allà no val res».

-La inspiració. «Hi ha moltes escenes que parteixen de l’observació pròxima i de les sensacions viscudes al barri, és una barreja molt híbrida entre coses experimentades però també algunes amb condiments ficcionals i situacions a les que vam anar arribant quan creàvem el teixit de llaços durant els assajos».

-Animals i nens sense control. «Els cavalls hi van ser només per a una presa, però quan va finalitzar l’escena van continuar corrent descontrolats i es van perdre per un carrer així que, per sort, va sortir d’una sola vegada aquest pla. La gossa negra Osa, dels germans Darío i Ale, era una gossa del barri a la qual jo ubicava de lluny i un dia el director artístic va venir amb ella i va dir que actuaria. Es va portar súper bé i feia tot el que li demanàvem, ara la continuo veient en una cantonada sempre perseguint les motos (crec que no ha vist la pel·lícula encara, haha). Respecte al nen (Giovanni) era el nebot de veritat del personatge de la Dulce. Com que era molt petitó no entenia gaire allò de la filmació, però es va posar a jugar i en totes les escenes apareix jugant de veritat».

-Els amics i la relació amb els personatges. «L’elenc principal són amigues i amics meus que són actors amb formació però potser no són «cares conegudes» perquè justament són de la regió del nord-est de l’Argentina, que és lluny de Buenos Aires. A excepció de la Sofia (Iris) que és jugadora de basquet i aquesta és la primera vegada que actua, les altres sí que havien actuat abans. Amb Ana Carolina sempre treballem juntes (com a Hoy, partido a las 3) i vam fer diverses sèries. També hi va influir la meva experiència personal i, per interpretar una història així, per a mi era fonamental que tinguessin una relació ètica amb les coses que passen aquests personatges i, en aquest sentit, les vides de cada un d’ells tenen molta relació amb les experiències que apareixen a la pel·lícula».

-Els aprenentatges. «Ana Carolina García va fer classes amb una professora sorda i va aprendre a parlar llengua de signes per a la pel·lícula. Sofía Cabrera és jugadora professional de basquet, així que això no ho va haver d’aprendre però el principal desafiament crec que va ser animar-se justament a actuar i a aprendre un munt de codis i qüestions específiques del cine. Mauricio Vila (Darío) sabia patinar però feia molt que no ho feia, així que va practicar bastant».

-Adaptant el guió. «Hi ha molta escriptura prèvia de guió i, després, molts mesos d’assaig on cada actor es va anar apropiant del seu personatge i donant-li el seu propi significat també per crear amb les seves paraules i maneres el que estava escrit en el guió».

-El ball entre mare i fills. «Des de la primera vegada que la vam assajar aquesta escena va tenir per a mi una cosa màgica i d’una fragilitat molt forta. Va ser de les últimes que vam gravar en el pla de rodatge. Recordo que, quan vaig mirar pel monitor i vaig veure el que estava passant, em vaig emocionar. Totes les vegades que van ballar, la Marianela, el Mauricio i el Luis obrien un món de sensibilitats».

-El ball inicial del Darío. «L’escena del ball amb la música del Sandro, és molt curiosa perquè, quan estava buscant algú que pogués fer el personatge del Darío, li vaig preguntar al Mauricio si em podia enviar un vídeo ballant Ave de paso. Això va ser un matí qualsevol i, al cap de pocs minuts, em va enviar un vídeo que va improvisar a casa seva i això em va arribar profundament. No el podia deixar de veure, hi havia una cosa molt màgica en tot el seu ball. Crec que en aquell temps amb prou feines estava començant a escriure el guió i durant tot aquell any mirava a cada estona el vídeo i em donava esperances. Ja sabia que ell seria el Darío i aquest ball va ser el que es va mantenir».

-Manipulant un titella d’un os rentador. «L’escena del titella és una cosa que va sorgir en un assaig. Al Mauricio el conec des de petit de l’ambient del teatre a Corrientes i sempre m’encantava un xou de titelles per a nens que tenia quan ell també era un nen. Així que, per a la pel·lícula, un dia li vaig proposar si volia provar amb els titelles i va sorgir aquesta escena amb els ninots que fa ell».

Notícies relacionades

-Les escenes de sexe. «Van ser bastant complicades perquè alguns dels veïns d’un dels blocs on filmem es van enfadar. Era bastant forta l’escena i a més amb tota l’homofòbia present, no els va agradar».

-El rodatge a la discoteca. «En aquesta escena hi havia molta gent, va ser una mica complicada de sincronitzar, perquè el més difícil sempre de les escenes de ball és gravar tot això sense música i fer que sembli que estan ballant. El que sí que va ser sorprenent és que, perquè alguna cosa passés realment, cap dels altres actors havia vist abans la coreografia a la barra de Renata i Romi. Estaven veient per primera vegada tot el que passava a la discoteca Traumática. La Sofia, el Mauricio i el Luis no tenien ni idea del que estava a punt de passar allà i van descobrir llavors tot aquest univers de la disco».