Els festivals de cine es reinventen (per força)

Considerant que la pandèmia ha posat en qüestió el futur i fins i tot l’existència mateixa del cine, és lògic que els festivals s’enfrontin a qüestions semblants. ¿Quina és la seva funció? ¿Promocionar nous talents? ¿Impulsar negocis per a la indústria? ¿Catapultar pel·lícules? ¿Quines pel·lícules, i per a qui? L’any passat va obligar aquest tipus de certàmens a buscar respostes i, com a resultat, alguns dels més importants ja s’han reinventat de cara al 2021, i qui sap si de manera permanent.

Sundance, la gran cita anual del cine indie, presentarà la seva programació entre el 28 de gener i el 3 de febrer a través d’una plataforma digital, i així mateix celebrarà una sèrie de projeccions presencials –tenint en compte les mesures sanitàries i de distanciament social essencials, s’entén– a sales i autocines de tot el territori nord-americà; Rotterdam, per part seva, transcorrerà per etapes: al febrer es limitarà a projectar pel·lícules alternant el format físic i el virtual, i al juny confia a poder organitzar el mateix tipus d’esdeveniment que en les seves 49 edicions prèvies. I els responsables del festival de Göteborg, a més de traslladar la seva competició a l’àmbit de l’streaming, han decidit organitzar projeccions presencials durant una setmana al far de la remota illa de Pater Noster, per a... un espectador, escollit per sorteig.  

Els grans festivals

En tot cas, la reacció que més enrenou ha causat és la de la Berlinale, bàsicament perquè el certamen germànic forma part de la Santa Trinidad de festivals europeus de cine. Obligats per l’avenç imparable del virus a Alemanya, els seus organitzadors han decidit reduir-lo a poc més que unes jornades ‘online’ orientades als professionals de la indústria que tindran lloc al març –en l’àmbit del qual, pel que sembla, també es buscarà acomodament a un conat de competició-, a què seguirà una successió de premieres a l’aire lliure al juny, si l’avenç de la vacunació ho permet. 

¿Com ha afectat la decisió de la Berlinale als altres dos grans certàmens? De moment, no molt. Cannes, el més prestigiós de tots ells, va haver de cancel·lar-se el 2020 i els seus responsables tenen clar que això no tornarà a passar. Continuen confiant a inaugurar la 73a edició l’11 de maig i, en cas de ser necessari, es plantegen moure’l entre 6 i 8 setmanes al calendari; en cap cas, això sí, es plantegen organitzar projeccions en streaming o renunciar a les alfombres vermelles. I per ara el Festival d’acord a la més vella normalitat. Al cap i a la fi, la Mostra va aconseguir ser un dels escassos esdeveniments culturals en tenir lloc de manera presencial el 2020, just entre la primera onada de coronavirus i la segona; i, tot i que en format reduït –menys assistents, menys pel·lícules, menys estrelles-, va transcórrer de manera exitosa, i lliure de contagis.

No obstant, es posin a Cannes i Venècia com es posin, els festivals prometen anar adoptant el format virtual –o si més no híbrid– cada vegada en major mesura, en part perquè molts dels que van haver de fer-ho el 2020 van acabar aconseguint millors xifres d’assistència que el 2019; l’streaming els va permetre arribar a noves àrees geogràfiques i a sectors de població –avis, espectadors amb mobilitat reduïda, adults o càrrec de nens– amb dificultats logístiques per anar al cine. Ara bé, ¿com afectarà un canvi com aquest a aspectes fins ara tan essencials per a la vida dels festivals com la cobertura mediàtica, la rellevància artística o els patrocinadors? I, més important encara, ¿com repercutirà l’avenç de l’streaming en el rol cultural i industrial que aquests certàmens exerceixen? 

Carpetada a la polèmica

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

En aquest sentit, la pandèmia ja ha servit per donar carpetada a una polèmica en què els grans festivals i les sales de cine portaven anys embolicats, des que a Cannes es van negar a incloure pel·lícules de Netflix a la seva competició llevat que la companyia es comprometés a projectar-les en els cines francesos abans d’oferir-se-les ‘online’ als seus subscriptors; avui, la guerra entre el vell model de negoci cinematogràfic i el nou ja té guanyador. 

La idea segons la qual la sala de cine és l’únic espai legítim on veure les pel·lícules noves ha quedat obsoleta durant aquests mesos de mobilitat reduïda, quan Disney va estrenar ‘blockbusters’ com ‘Mulan’ i ‘Soul’ directament en streaming i Warner va anunciar que les seves grans produccions del 2021 –títols com ‘Dune’ i ‘The Matrix 4’ – seguiran el mateix camí. Segons el nou paradigma, les sales seran només una més entre les opcions de què el públic disposa a l’hora de veure les noves pel·lícules. I això, dèiem, obliga els festivals a adaptar-se per continuar participant de manera imprescindible en la cultura com han continuat fent-ho fins i tot enmig de la catàstrofe sanitària; gràcies a ells, per exemple, vam saber de l’existència d’una pel·lícula tan magnífica com ‘Nomadland’ i assistim a l’abassegadora irrupció de la cineasta georgiana Dea Kulumbegashvili. ¿Què ens oferiran el 2021, i en quin format?