L’icònic univers de Wong Kar-wai, com mai l’havies vist

L’esdeveniment coincideix amb el 20è aniversari de Deseando amar (In the mood for love), la ficció més cèlebre del seu autor i, per a molts, una de les més destacables d’aquest segle; en aquesta se sublima el tema central de la filmografia de Wong, l’amor no correspost, i s’exploren altres assumptes adjacents com les oportunitats perdudes, la solitud i la brutalitat del pas del temps. Retrat de dos veïns d’un mateix edifici que desenvolupen entre si sentiments prohibits després de descobrir que els seus respectius cònjuges tenen una relació, la pel·lícula dona forma física a la repressió emocional atrapant els personatges en passadissos i carrerons, espiant-los darrere de les portes i a través de les finestres mentre busquen consol mutu, recreant-se amb els ajustats vestits cheongsam que ella llueix i amb les corbates fermament nuades que utilitza ell. Compassant les evolucions de la parella amb una banda sonora plena de ritmes hipnòtics, Wong orquestra una dansa plena d’erotisme i melancolia que converteix un acte tan banal com baixar a comprar fideus en una cosa increïblement sensual, i molt trista.

Ràpida evolució

Quan ‘Deseando amar’ va veure la llum fa dues dècades, va ser percebuda com un sumari de les inquietuds temàtiques i estilístiques que el seu director havia anat cultivant des del principi de la seva carrera. Potser la millor manera de testificar aquesta evolució sigui revisar la seva ‘opera prima’, As years go by (1988), en la qual va combinar les formes del cine de gàngsters –que en aquell moment acabava d’experimentar un ressorgir a Hong Kong gràcies a l’èxit d’’Una mañana mejor’, de John Woo– amb el romanticisme captivador i l’estil visual impressionista que posteriorment va convertir en segell. En tot cas, és la més convencional de les seves obres.

Wong, això sí, tan sols va necessitar una pel·lícula més per oferir una versió perfectament definida de la seva sensibilitat artística, que privilegia les sensacions i l’atmosfera sobre la història i els diàlegs, i que recorre a l’el·lipsi i a la textura de la imatge per evocar com de vaporosos i al·lucinatoris tenen els records. Days of being wild (1990) és un viatge oníric a través del Hong Kong dels 60 en companyia d’un grup d’uns vint anys que s’uneixen i se separen, i es busquen i es fan mal. Una fascinant primera incursió del director en els misteris del temps, el desig, l’alienació i la recerca incansable de la connexió humana.

L’empenta de Tarantino

Els personatges de Wong deambulen pels bulliciosos carrers de la ciutat sentint-se completament sols. Sempre hi ha almenys un obstacle que els impedeix aconseguir allò que realment desitgen, que no és sinó la possibilitat de sentir proximitat genuïna i de compartir si més no un instant. Queda especialment en evidència a Chungking Express (1994), la pel·lícula que el va donar a conèixer en àmbit internacional –en bona mesura gràcies a l’entusiasta padrinatge que Quentin Tarantino va exercir sobre aquesta– i que va convertir les llaunes de pinya en conserva i la melodia de ‘California dreamin’’ en icones de l’anhel romàntic. 

Mentre contempla en dues parts dos policies que han sigut abandonats, i que es creuen en un lloc de menjar en el qual treballa una excèntrica cambrera, fa gala d’una jovialitat de què la resta de pel·lícules de Wong manca tot i que, compte, això no li impedeix malgastar virtuosisme tècnic. La càmera convulsa mentre persegueix els personatges carrer avall, el muntatge recorre als talls abruptes i els plans congelats, la pantalla s’omple de colors saturats, i alentits, i imatges distorsionades a través de la distància focal. Bona part d’aquestes filigranes estan presents també a ‘Fallen angels’ (1995), que originalment va ser concebuda com un tercer segment de ‘Chungking Express’. A mesura que va traçant els destins lleument entrellaçats d’un altre grup de personatges solitaris, i combina en el procés les maneres del cine negre melvillià amb tocs de slapstick, la cinquena pel·lícula de Wong s’erigeix en una frenètica i enlluernadora simfonia urbana. 

La ciutat interior

Des del principi de la seva carrera, el hongkonguès ha sigut criticat per considerar-lo un director que envolta les seves pel·lícules de rutilants superfícies amb què amagar la superficialitat de les seves històries. Per rebatre aquest argument n’hi ha prou de fer un cop d’ull a Happy together (1997), la seva obra de més consistència narrativa. En aquesta Wong contempla una parella gai desplaçada a l’Argentina i atrapada en un destructiu cicle de separacions i reconciliacions. A estones devastadora i a moments increïblement tendra, la pel·lícula va veure la llum just quan la sobirania de Hong Kong va ser transferida a la República Popular de la Xina, i, per tant, estava clar que la comunitat LGTBI del territori veuria perillar la seva llibertat sexual.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

En realitat, gairebé tots els personatges de Wong Kar-wai poden veure’s com a metàfores d’un espai geogràfic dotat d’una identitat cultural tan polifacètica com fràgil, com a manifestació de les ansietats personals del director davant l’acord de mitjans dels 80 segons el qual el control de Hong Kong passaria del Regne Unit a la Xina continental el 1997, amb la promesa –eventualment incomplerta– que la ciutat mantindria el seu funcionament social i econòmic intacte durant 50 anys, justament fins al 2046.

L’ús del temps

Els qui coneixen el cine de Wong Kar Wai coneixen aquesta xifra. Dona títol a la més recent de les ficcions que integren la retrospectiva, tercera entrega d’una trilogia no oficial al costat de ‘Days of being wild’ i ‘Deseando amar’. ‘2046’(2004) va ser resultat d’un dels processos de producció més turbulents que es recorden –va tardar a rodar-se quatre anys i va arribar inacabada, i amb 12 hores de retard, a la seva pròpia premiere a Canes–, i va demostrar que el temps no només és un dels temes de capçalera de Wong, sinó també una eina creativa amb què manté una relació problemàtica: com més en fa servir per completar les seves pel·lícules, més sembla allunyar-se d’aquest objectiu. La seva última ficció fins ara, ‘The grandmaster’ –‘biopic’ del mestre de les arts marcials Ip Man-, data del 2013; i a hores d’ara només els optimistes més empedreïts es creuran que el seu nou projecte, una telesèrie anomenada ‘Blossoms’, realment estarà llesta l’any que ve. ‘Univers Wong Kar Wai’ és un recordatori perfecte de per què val la pena l’espera, duri el que duri.