‘Saint Maud’: per l’amor de Déu

 

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Tot i que evoca ficcions dirigides per Lynne Ramsay, o per Roman Polanski, o per Lars von Trier, ‘Saint Maud’ abans que res anuncia la irrupció d’un nou talent en el panorama cinematogràfic. En la seva implacable ‘opera prima’, la britànica Rose Glass va empenyent-nos de forma sostinguda a un estat d’ansietat palpable mentre contempla el col·lapse gradual d’una infermera solitària convençuda que Déu no només li parla directament sinó que té una missió especial per a ella. Mentre l’obsessiva convicció amb què la jove s’entrega a cura de la seva nova pacient va convertint-se en ressentiment i en psicosi, durant la major part dels seus 84 minuts de metratge la pel·lícula es manté admirablement aferrada al realisme i l’exploració psicològica. Glass es mostra mesurada a l’hora de generar ensurts, i s’assegura que cada un faci efecte tant en la infermera com en nosaltres mateixos.

Mentrestant, i a diferència de tantes altres ficcions sobre el fanatisme religiós, ‘Saint Maud’ es pren el fervor del seu protagonista seriosament, i de fet s’assegura situar-nos a l’interior de la seva ment a través de sons industrials, imatgeria religiosa i moviments de càmera. És gràcies a això, i a l’empatia que Glass maneja, que la pel·lícula aconsegueix resultar sorprenentment commovedora en el seu retrat d’una ànima turmentada, i transcendir els modes del gènere per oferir un examen atrevit i emocionalment complex del bo i el dolent que la religió proporciona als seus seguidors.