Fernando Alfaro: «Sempre em va agradar anar a la muntanya»

  • El músic d’Albacete, ex Surfin’ Bichos, reprèn la seva faceta de cantautor acústic i actua en el cicle Sala L’H després de publicar un catàrtic àlbum de ruptura amb Chucho, ‘Corazón roto y brillante’
ICULT CULTURA  FERNANDO ALFARO

ICULT CULTURA FERNANDO ALFARO / MAmanuel-montano hotmail com

4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Aquest 2020 havia de ser un ‘any Chucho’, a compte de la reunió plasmada al flamant àlbum ‘Corazón roto y brillante’, però la pandèmia va truncar la gira i el seu capitost, Fernando Alfaro, venerable ex Surfin’ Bichos, va de qualsevol manera amb els seus recitals furtius a veu i guitarra acústica, com el d’aquest dissabte a la sala The Void, de l’Hospitalet (cicle Sala L’H). Ens parla des del seu retrobat refugi familiar al sud de la serra d’Alcaraz, Albacete.

Així que ja no viu a Barcelona.

Em vaig separar a finals de l’any passat i el 20 de gener vaig venir a aquesta casa dels meus ancestres. El confinament em va agafar aquí. Al pis d’una gran ciutat m’hauria ratllat el triple. Al final, li he agafat el gust a la solitud i a fer caminades pel camp. Jo, que mai havia viscut sol... A casa érem família nombrosa, onze germans, i després he viscut sempre de parella en parella. En aquests pobles és on es va filmar ‘Amanece, que no es poco’.

La lloada pel·lícula del recentment mort José Luis Cuerda.

Ell era oncle del meu cosí Jose Mari (Ponce), el primer baixista de Surfin’ Bichos. Quan es va rodar vam acostar-nos-hi per participar, però volíem que ens paguessin, i com no va poder ser, vam passar de sortir a la pel·lícula, i és una cosa de la qual m’he penedit tota la vida.

Ve a l’Hospitalet a actuar en solitari, però el seu últim disc és de Chucho.

Es van trastocar tots els plans. Amb Chucho només vam poder fer un únic concert, a La Riviera (Madrid). Aquest és un disc que parla d’una ruptura, amb cançons curiosament escrites en els dos-tres anys previs, com una premonició. Ampliant una mica la història hi ha el llibre ‘Pere y María’, amb una estructura paral·lela: 12 capítols, com les 12 cançons de l’àlbum.

Les cançons parlen de treure forces de flaquesa, com aquestes plantes que surten de les escletxes del paviment

Aquesta ruptura, que representa un episodi amarg de la seva vida, contrasta amb el tractament pop més aviat vitalista que domina el disc.

En part, el que li dona caràcter és aquest contrast. Les cançons parlen de treure forces de flaquesa, com aquestes plantes que surten de les escletxes del paviment. L’única forma en què em sortien les cançons era aquesta; una espècie de pop bastant lluminós.

Hi ha dinàmiques devastadores, traços de soul i surf, i fins a un vals.

Molt treball de grup, de Javi (Hernández) i Juan Carlos (Rodríguez). Ja ens coneixem prou per saber com cal remarcar i extremar les cançons.

El disc es titula ‘Corazón roto y brillante’, i l’anterior, en solitari, ‘Sangre en los surcos’. I la gira acústica de l’hivern passat es va dir ‘Show de tripas’. Tot molt visceral.

Ja, i no sé per què. Jo soc molt aprensiu amb aquestes coses. La meva filla estudia Medicina a l’Hospital Clínic, està a cinquè, i quan jo vivia a Barcelona, a l’hora dels àpats m’explicava les seves pràctiques i a mi se m’emportaven els dimonis. Potser aquests títols reflecteixen una catarsi; la paraula aquesta.

¿L’afecta com a autor compondre per a un disc en solitari o de Chucho?

Cap cançó ha entrat mai en un projecte o grup pel seu estil; més aviat ha sigut el contrari. Quan Chucho va tornar el 2013, a la gira teníem una tendència al rock fosc i extrem, però a l’hora de gravar vaig agafar les cançons que tenia en aquell moment. És el que sempre he fet. Per ser coherent, ha de ser així.

La funció dels bards sempre ha sigut la mateixa: no canviaràs res, però almenys ho expliques

S’ha parlat de vegades del confinament en un to romàntic, com una oportunitat perquè l’artista es tanqui al seu món i creï en llibertat. Però hi haurà angoixa.

És cert que una situació així, en la que parles amb fantasmes, et dona confort. Però quan escrius cançons estàs explicant coses, i davant la incertesa absoluta, això és més difícil. Perquè, ¿a quin món sortiran aquestes cançons? L’única solució és ser coherent i fer el que sents en aquell moment. Aquesta manera de veure-ho explica que jo pugui estar cantant cançons meves de fa 30 anys.

Hi ha malestar en els ambients musicals. ¿Té la sensació que a la música se l’ha deixat abandonada?

La música ha sigut sempre utilitzada, com s’utilitza tot. Ara treballem per a les xarxes, i això és política també. Les plataformes pràcticament t’obliguen a treballar per a elles, per donar-los continguts a canvi de res. És com una esclavitud. Però la funció dels bards sempre ha sigut la mateixa: no canviaràs res, però almenys ho expliques.

Fernando Alfaro, en la guerra de guerrilles, com a trobador de resistència.

De resistència econòmica, ¡per poder menjar!

Notícies relacionades

«Entre el precariat i el voluntariat», com canta en una de les noves cançons, ‘Ioga love’.

Exactament. L’altre dia parlava amb David Rodríguez (La Estrella de David, La Bien Querida), ell és més d’utilitzar estris electrònics quan va sol, i jo li deia que a mi m’agrada el rotllo de la guitarra acústica de fusta, que, si hi ha una catàstrofe distòpica i se’n va l’electricitat, em permeti poder seguir. Em compraria un carro, i un burro, i aniria per allà amb la guitarra, o amb algun músic tocant la pianola o la trompeta. Això m’agrada, i el relaciono amb la meva infància: sempre em va agradar anar a la muntanya i fer aquests rotllos de supervivència, vivint amb pedres i pals.

Temes:

Discos Concerts