Les anècdotes de la comèdia dramàtica ‘El inconveniente’

El cine espanyol, malgrat l’evident crisi actual, continua aportant nous directors que demostren el seu talent a les primeres de canvi. Un és el sevillà Bernabé Rico, que, després de guanyar-se un prestigi amb premiats curts com Libre directo, Cowboys o Todos mis padres, ha aconseguit fer el salt al llargmetratge amb El inconveniente, una comèdia dramàtica basada en l’obra teatral homònima de Juan Carlos Rubio, protagonitzada per Juana Acosta, Kiti Mánver i Carlos Areces, amb la col·laboració de José Sacristán. Va ser presentada al Festival de Màlaga, on va aconseguir diversos guardons, entre els quals destaca el de millor actriu a Kiti Mánver, que també figura entre les quatre finalistes als premis Forqué i, totes dues, són candidates als Feroz.

La trama se centra en la Sara, una executiva agressiva que decideix comprar un pis cèntric a Sevilla de cara al futur. El preu és molt assequible però té un inconvenient, no podrà ocupar-lo fins que es mori la propietària, la Lola, una àvia excèntrica que no li posarà les coses fàcils. Malgrat el seu enfrontament inicial, la relació entre totes dues anirà estrenyent-se i compartiran confidències ajudant-se l’una a l’altra. Com a tercer personatge i com a element còmic trobem Carlos Areces, que dona vida a un paio que va passant per diferents professions amb escassa sort i ensopegant amb les protagonistes.

El punt de partida suposa una crítica a aquesta descarada política immobiliària de vendre pisos amb inquilí, que no està exempta d’un punt pervers i macabre. Però, al final, acaba convertint-se en una pel·lícula sobre l’amistat profunda que neix, contra tot pronòstic, entre totes dues. En el fons es tracta de dues dones solitàries que només necessiten una mica de recolzament i carinyo en les seves vides. Per conèixer més detalls de la pel·lícula, el director Bernabé Rico ens explica curiositats del rodatge.

-La neu a Sevilla és pura meravella. «L’escena de la nevada que cau a la ciutat resulta ser un punt de gir en la relació de les dues protagonistes. Al principi, el guionista Juan Carlos Rubio i jo havíem situat l’acció a Nova York i els personatges eren nord-americans, de manera que en aquesta escena volíem mostrar com una gelada afectava de forma diferent les protagonistes. Al traspassar l’acció a Sevilla vam reescriure-ho tot adaptant-ho a personatges i llocs locals, però ens vam oblidar d’adaptar l’escena de la neu i l’hi vaig donar per llegir al productor Olmo Figueredo, que em va trucar de seguida i em va dir: «Tio, molt bons els canvis, però ¿¿neu a Sevilla??» Llavors vam pensar que el significat de l’escena prendria encara més força si la manteníem, perquè segons els annals només ha nevat una vegada a Sevilla, el 1954».

-Mai unes segones opcions van ser millors. «Ni Kiti ni Juana van ser primeres opcions per als seus papers. La primera, per l’edat original del seu personatge, la Lola, que segons el guió en tenia 87, quan ella en tenia llavors 65. Però coneixent-la tant com jo des de fa 15 anys sabia que seria l’actriu perfecta per al personatge excepte per aquest «petit» detall. Llavors vam decidir acostar-les: vam rebaixar l’edat del personatge 13 anys i vam elevar-ne 9 a l’actriu mitjançant maquillatge, perruqueria i vestuari, i el resultat va ser absolutament creïble. Per al paper de la Sara havia pensat en actrius una mica més grans que Juana, però ella va arribar al projecte (i a la meva vida) gràcies a un amic que me la va recomanar però no per a la pel·lícula, sinó per a una obra de teatre. Ella em va dir que no podia fer-la per dates, però es va acomiadar dient: «Gràcies i, sisplau, tingues-me en compte per a altres projectes». I al penjar, literalment, vaig trucar a Olmo i li vaig dir: «Em sembla que ja tenim la Sara».

–Bye, McLaine; hola, Sacristán. «La nostra versió anglòfona del guió la vam escriure pensant en Shirley MacLaine per fer de la Lola i crèiem tant en el projecte que a través d’un contacte comú l’hi vam enviar. Ella va respondre personalment per ‘e-mail’ amb un «gràcies, m’ho llegiré». No sabem si ho va fer però sí que mai no vam rebre resposta. Per sort per a la pel·lícula, perquè llavors va arribar Kiti i va brodar el personatge. Jo estava treballant amb José Sacristán en una obra de teatre i li vaig dir que m’agradaria que participés en el meu primer llargmetratge com a director i que li escriuríem un personatge només amb aquesta finalitat. Va acceptar i així és com va sorgir el marit de la Lola, perquè a l’obra de teatre original no hi era».

-El perfecte idiota. «El primer actor que sí que vaig tenir claríssim per a la pel·lícula va ser Carlos Areces. Hi havia un punt de Peter Sellers en la forma en què jo imaginava el personatge de l’agent immobiliari, que coincidia exactament amb la naturalesa interpretativa d’Areces. Quan Sacristán va coincidir amb Areces en la prova de vestuari, li va dir: «Crec que ets perfecte per al personatge. Al llegir el guió vaig pensar: Ningú com Areces pot fer aquest idiota».

-El director que ajudava amb el vestuari. «En la prova de vestuari va ser quan vaig veure Areces per primera vegada en persona. Havíem parlat anteriorment del personatge i de com encarar la feina però sempre per telèfon. Quan va arribar a la prova jo estava veient les diferents opcions per a ell i al veure’m em va saludar i em va dir: «Hola, què tal, ¿tu ets l’ajudant de vestuari?» Vaig començar a riure i li vaig respondre: «No, soc Bernabé Rico». Va tardar un segon i mig a reaccionar i dir: «Ah, cony...»

-El pernil que va interrompre un rodatge. «Tot i que la durada de gairebé tots els rodatges està espremuda al màxim, en el nostre comptàvem amb un hàndicap afegit i era l’agenda de Kiti que, llavors, estava fent una obra de teatre i no ens donava marge per a cap dia extra. Aquesta circumstància afegida a un rodatge en espais naturals amb elements que no controles va originar alguns dies de molta pressió per no morir en cap seqüència. En un d’aquests dies portàvem no sé quantes preses d’un pla d’un minut que no acabava de sortir i just quan per fi anava perfecte, a l’arribar a l’última frase de Kiti va sonar el timbre de la casa. Jo estava a la porta i vaig cridar desesperat: «¡Justo quan l’escena anava perfecta, algú truca a la porta!» Vaig obrir i allà hi havia la meva mare amb una bossa d’El Corte Inglés dient-me: «Hola, carinyo, et porto un pernil 5 Jotas boníssim per a Kiti, que li encanta».

-El català andalús. «Un altre dels personatges nous a la pel·lícula respecte a l’obra és el marit de la Sara, que havia de ser andalús perquè tingués sentit que la Sara, que no ho era, s’hagués mudat a Sevilla i es trobés sola després de distanciar-se de la seva parella. Llavors vaig veure Animals sin collar, ambientada a Sevilla amb el català Daniel Grao fent un perfecte accent d’andalús de classe mitjana, amb el qual jo m’identifico. Així que li vaig proposar el paper i li vaig dir: «Vull que parlis com jo».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-Vistes a la Giralda, ¿des d’un quart pis? «Per referències en el guió la casa havia de tenir vistes a la Giralda però la del rodatge estava en un quart pis i tenia uns arbres davant que impedien veure-la. Llavors vaig recordar un amic que tenia una casa en venda en aquest mateix carrer i era un desè pis. Per sort encara seguia en venda, així que totes les vistes subjectives de la Giralda i la ciutat no corresponen a la localització real sinó a la del meu amic». 

-Una casa d’anada i tornada. «El més difícil de trobar per a la pel·lícula, a part del finançament, va ser la casa, perquè havia de tenir una sèrie de característiques molt concretes, no només per la història sinó també per les necessitats de producció, que requeria una casa cèntrica almenys el doble de gran que els 100 metres quadrats que se suposa que té la de la pel·lícula. L’equip de localització les va passar de tots colors fins a trobar-la ‘in extremis’. Era una casa per reformar que estava en venda per més d’un milió d’euros. Un any després de rodar vaig anar a un quiromassatgista que m’havien recomanat que casualment vivia al mateix carrer de la casa i quan es va assabentar de la meva professió em va dir: «Doncs fa un any van rodar aquí al costat una pel·lícula en una casa i me la vaig comprar». Jo li vaig dir que aquella pel·lícula era meva. El que no li vaig dir és que m’acabava d’adonar que m’havia equivocat de professió».