Pietro Marcello: «L’individualisme condueix a la barbàrie»

¿Què el va atraure de ‘Martin Eden’?

D’entrada, vaig sentir que tinc coses en comú amb el personatge. Com ell, jo em vaig convertir en una persona culta pel meu compte. Soc fill de mariners, vaig créixer en un món en el qual no hi havia llibres. Com el Martin, vaig començar a llegir tard, i ho vaig fer com un boig per posar-me al dia. Però el que em fascina és la gran diferència que hi ha entre la seva cosmovisió i la meva. I la pel·lícula intenta mostrar com de perillós és veure les coses com ell les veu. 

La pel·lícula és plena d’anacronismes i en tot moment sembla mirar de confondre l’espectador sobre l’època en què transcorre. ¿Per què?

Perquè no és un relat estrictament realista, sinó una metàfora, i el Martin és un arquetip en la línia de Faust i Hamlet. La seva història és la d’un home que s’emancipa a través de l’art i després es converteix en víctima del circ que l’envolta; perd el contacte amb la gent i la realitat, traeix la classe subproletària a la qual pertany, i això li fa perdre la seva força vital i la seva creativitat. En altres paraules, es converteix en víctima del seu egoisme. És, doncs, un personatge molt representatiu d’aquesta era d’hedonistes, narcisistes i ‘influencers’ que avui vivim, la demostració que l’individualisme porta a la la devastació i la barbàrie.

El personatge també és un reflex de la contradictòria ideologia del seu creador, Jack London, que defensava el socialisme però també el darwinisme social...

Sí, London va quedar hipnotitzat per l’ideari del sociòleg britànic Herbert Spencer, que predicava la supervivència dels més aptes. El pensament de Spencer va preconitzar Nietzsche, Mussolini, Hitler; en altres paraules, va ser una aberració. Sigui com sigui, a London se li ha de reconèixer una indubtable clarividència. Va escriure ‘Martin Eden’ el 1909 i en el llibre ja s’adverteix sobre el creixent impuls del nacionalisme de dretes, el feixisme i el capitalisme descontrolat que polvoritza la solidaritat de les classes baixes. És, per tant, una profecia de les grans tragèdies del segle XX.

En tot cas, en el seu dia la novel·la de Jack London va ser abraçada pels feixistes. ¿Va sentir algun temor que la seva pel·lícula fos malentesa?

Suposo que és per això que vaig incloure-hi una al·lusió a Errico Malatesta, un important pensador anarquista del segle XIX. Com ell, opino que l’individualisme sense socialisme només condueix al desastre, i quan parlo de socialisme no em refereixo a postures polítiques passades de moda, sinó simplement a la defensa del bé comú, que ha sigut gradualment substituïda a tot Occident pel neoliberalisme. És el que veiem ara al nostre voltant, i em preocupa enormement que ningú se sorprengui. Fa 40 anys, ningú hauria imaginat una Europa trencada pel Brexit, per Salvini, per la influència de Trump, per Viktor Orbán. Hauríem d’haver après alguna cosa de la segona guerra mundial, però totes les lluites posteriors per promoure la igualtat social han resultat no servir per a res.

En general, el seu cine se centra en les classes desfavorides. ¿És una decisió moral?

Rotundament, sí. La nostra societat no vol veure coses lletges. Al carrer, preferim canviar de vorera abans que creuar-nos amb un pobre. Però el cert és que els grans períodes cinematogràfics van sorgir de la responsabilitat social. Si l’art no és social, i si no és socialista, té sentit.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Llavors, ¿té sentit el cine actual?

Avui l’únic objectiu de les pel·lícules és guanyar diners, i això no té res a veure amb la pedagogia i la recerca de l’elevació moral que a mi em donen força. Jo no vull fer-me ric, només vull sentir que el meu cine és necessari. Si no ho aconsegueixo, canviaré de feina i em dedicaré a la docència, que és la professió més valuosa del món. En aquest sentit, m’agradaria que ‘Martin Eden’ s’ensenyés a les escoles; els estudiants han de veure-la i entendre la necessitat de recuperar aquell sentit de comunitat que un dia vam tenir i hem abandonat.