‘Los asquerosos’, o la bogeria de portar Santiago Lorenzo al teatre

S’han complert dos anys de la publicació de ‘Los asquerosos’ (Blackie Books) i lluny de dissipar-se el seu influx, com ocorre amb bona part de les modes literàries (va per la vintena edició amb més de 150.000 exemplars venuts), fins i tot s’ha amplificat i ha aconseguit arribar a una dimensió gairebé profètica després de la pandèmia. 

A ‘Los asquerosos’, Santiago Lorenzo, a través del personatge d’en Manuel, parlava de trobar la felicitat a través de les coses més simples, de la soledat, de la «parquedat joiosa», de l’«austeritat ferotge», com ell mateix ho definia. ¿Hem après a valorar el que tenim i a disfrutar amb el mínim després d’haver vist perillar el nostre sistema de vida a causa d’un virus? Pot ser que rellegir ara la novel·la ens doni algunes pistes sobre aquest ensorrament de la societat de l’abundància a què hem estat abocats.

Però no ens posem apocalíptics, perquè tampoc va d’això. En realitat, es tracta més aviat de riure’ns de les nostres pròpies misèries, de posar de manifest les contradiccions del món en el qual vivim. Això és el que ha intentat el tàndem format pel dramaturg Jordi Galcerán (responsable de fites com ‘El mètode Grönholm’ o ‘Paraules encadenades’) i Jaume Buixó (guionista i director de ‘Polònia’) a l’adaptar la novel·la de Santiago Lorenzo al teatre: no perdre el seu enrevessat sentit de l’humor i situar-lo en el centre de la funció, que ara s’estrena al Teatro Español de Madrid dirigida per David Serrano i protagonitzada per Secun de la Rosa (Manuel) i Miguel Rellán (el seu oncle).

¿Però com s’adapta a les taules una novel·la en la qual no hi ha diàlegs? «Quan vam llegir la novel·la el Jaume i jo vam començar a desafiar-nos, gairebé com si fos un joc», explica Galcerán. «És impossible, ens dèiem, és impossible. Després vam pensar, que coi impossible, ¡a què sí que es podrà! I al final vam trobar la manera de fer-ho». 

Per a ells el complicat era trobar la fórmula dramàtica dins d’una novel·la profundament descriptiva. Al final, es van adonar que el que havien d’explicar era la història d’amistat entre dos homes, en Manuel i el seu oncle. I per descomptat, respectar al peu de la lletra el llenguatge de Lorenzo, perquè hi residia la força còmica del text. «El nostre treball ha sigut ser molt escrupolosos amb l’esperit de la novel·la, perquè en el llenguatge està la clau de tot, és molt més divertit com ho explica que el que explica per si mateix, així que hem mantingut totes aquestes paraules impossibles i epítets encadenats que creen un efecte hilarant. Això sí, vam pensar: pobre de l’actor que s’hagi d’aprendre això». 

L’univers personal de Lorenzo

Efectivament, tant Miguel Rellán com Secun de la Rosa admeten que ficar-se a la pell d’aquests personatges ha sigut tot un repte, que han patit de valent, però coincideixen en la importància còmica que té l’obra. «És un text molt profund, gairebé filosòfic i no obstant, no pots parar de riure, crec que per això tant el llibre com l’obra són tan especials», diu Secun de la Rosa. «Teníem por perquè és un llenguatge molt ric i gustós de llegir en pàgina, però no sabíem si funcionaria al dir-lo, si crearia una distància amb l’espectador, i ha sigut al contrari, la gent disfruta amb la manera marciana amb què diuen les coses en Manuel i el seu oncle», afegeix David Serrano. 

Quant a l’escenografia, obra d’Alessio Meloni, conté una picada d’ullet a l’univers de Santiago Lorenzo ja que inclou una de les seves passions, les maquetes, així com les joguines, i ha convertit el poble de Zarzahuriel on es refugia en Manuel en una espècie de petit espai tret com d’un conte de Dickens. 

Van trucar a Santiago Lorenzo per demanar-li els drets de l’obra una nit de Nadal. Va pensar que era el dia més estrany del món per parlar d’aquestes coses, però precisament per això, també es va dir que ho havien de tenir molt clar, que era una cosa seriosa. «L’únic que vaig agrair és que no em demanessin a mi fer l’adaptació, perquè no hauria sabut ni per on començar, em sembla la novel·la menys indicada per portar al teatre, però Jordi Galcerán i Jaume Buixó són uns titans», explica l’escriptor des del seu retir en un petit poble de Segòvia. 

La ‘mochufa’

Notícies relacionades

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Luis Mateo Díez: "No hi ha res que m’interessi menys que jo mateix"

¿I què passa amb la ‘mochufa’, aquest terme inventat per Lorenzo per referir-se a aquests fastigosos sorollosos i cunyats de l’era de l’‘smartphone’ que es compren una cinta per córrer quan estan al camp? «El meu concepte no ha canviat des que va aparèixer a ‘Las ganas’, però sí que s’ha enriquit temàticament», explica Lorenzo. «Cada vegada veig més ‘mochufas’ a certes formacions polítiques per la zona d’estribord. Ara la ‘mochufa’, que estava més amagada, està al Congrés». 

«Jo crec que estem envaïts per la ‘mochufa’», afegeix Rellán. «Per la banalitat, per l’estupidesa, el món va de dret a la ‘mochufada’ absoluta, al fàcil». Secun de la Rosa creu que continuem tenint molta por del silenci, a la soledat i que sembla que estiguem obligats a tenir l’aprovació de tots. «Jo crec que ‘Los asquerosos’ és una espècie de viatge d’autoconeixement anti-Twitter, contra la intolerància, contra els judicis, l’ofensa contínua, la falta de criteri i les modes», culmina l’actor.