‘Cielo de medianoche’: travessies pel desert

L a nova pel·lícula com a director de George Clooney, que també suposa el seu primer treball actoral des del 2016, se situa en plena fi del món –molt oportú– per mirar de meditar sobre la necessitat humana de connectar, la mortalitat i la paternitat, però sobretot funciona com una col·lecció d’al·lusions –conscients o no– a altres pel·lícules, la majoria millors. A més de referenciar títols en què ell mateix va participar, com ‘Gravity’, ‘Solaris’ i ‘Tomorrowland’, Clooney agafa préstecs d’altres com ‘Marte’, ‘La carretera’, ‘Contact’, ‘Interstellar’ i ‘La llegada’.

La pel·lícula contempla un científic que ha quedat aïllat a l’Àrtic després d’un desastre ecològic apocalíptic i que, mentre mira de contactar amb una tripulació d’astronautes per impedir que tornin a la Terra, descobreix que no està sol. En el procés, Clooney planteja dues línies argumentals paral·leles –d’una banda, una distòpica història de supervivència a la neu trufada d’innocus ‘flashbacks’; d’una altra, una accidentada missió espacial–, i els salts regulars entre totes dues no només sabotegen el ritme narratiu sinó que impedeixen que alguna generi veritable tensió dramàtica, malgrat un parell d’escenes d’indubtable impacte que, això sí, funcionen més com a cops d’efecte que com a parts significatives de la història. De fet, en línies generals ‘Cielo de medianoche’ sembla mirar activament de mantenir l’espectador a certa distància emocional, cosa que en última instància motiva que l’ostentació sentimental del seu clímax resulti especialment fora de lloc.