FESTIVAL DE JAZZ DE BARCELONA

El bany de realitat de Brad Mehldau

El pianista, que havia d’haver actuat el 4 de novembre, presentarà finalment al gener un disc inspirat en la pandèmia

zentauroepp55302555 icult201007163856

zentauroepp55302555 icult201007163856

4
Es llegeix en minuts
Roger Roca

L’última vegada que Brad Mehldau es va asseure al piano en un auditori va ser dijous, al llegendari Concertgebouw d’Amsterdam. La platea era buida. En el seu breu recital els únics testimonis eren les càmeres de la sala, que documentava el concert al seu canal de Youtube. Però ja és més del que han pogut fer molts compatriotes de Mehldau. Casat amb la cantant holandesa Fleurine Verloop, el pianista viu des de fa tres anys a Holanda i és un dels pocs músics nord-americans que han pogut girar per Europa durant la pandèmia. «En aquesta gira he sentit un agraïment més gran per l’oportunitat de viure un concert. Per mi, un concert sempre és intercanvi, no un monòleg. El públic em torna una cosa que és vital per a la música que faig. I des de la Covid-19 fins i tot n’estic més convençut», diu el pianista des d’Amsterdam.

Tot i així, la gira ha tingut les seves amargors en forma de cancel·lacions i concerts ajornats.«Ho he deixat en mans de les autoritats de cada país», resumeix amb resignació. El seu concert a piano sol al Palau de la Música,un dels plats forts del52è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, previst per al 4 de novembre, s’ha ajornat el 14 de gener, quan se li entregarà la medalla d’or del festival.

Mehldau va ser un dels primers músics a aventurar les seves impressions sobre la pandèmia. Ho va fer amb‘April 2020’, un disc a piano només gravat al principi del confinament, que serà el nucli del seu concert a Barcelona. Són composicions breus en les quals va traduir al piano conceptes com ara ‘distància social’ i sensacions pròpies d’aquelles primeres setmanes de tancament. ‘Uncertainty’ (incertesa), ‘Waiting’ (l’espera) o ‘Stepping outside’ (sortir fora) són títols d’algunes de les peces d’un disc que inclou una cançó de bressol, diu, per ajudar els que tenen problemes per agafar el son. I com a coda, una cançó de Neil Young i una altra de Billy Joel en les quals Mehldau troba consol.

Amb la perspectiva d’aquests mesos, el pianista, reflexiu per naturalesa, fa balanç.«Jo he canviat. Com tots. Però la vida és canvi. I en aquest cas, es tracta de canvis compartits per tota la humanitat. Les dificultats són oportunitats per créixer, individualment i col·lectivament. Crec que, més que mai, som una gran família. És el mateix que passa amb la situació política, i no parlo només dels Estats Units. No pots ignorar algú de la teva família. I per dolorós que resulti, és una cosa bona. No ens hauríem d’amagar els uns dels altres ni condemnar ningú».

 La política va aparèixer per sorpresa i amb força al seu anterior disc, ‘Finding Gabriel’. Un treball inspirat per la lectura de la Bíblia que li va valer el Grammy al millor àlbum de jazz instrumental del 2019: paradoxes dels premis, ja que és el primer disc del pianista en què la veu té un paper important. ‘Finding Gabriel’ és un àlbum de so electrònic dominat per sintetitzadors i les veus en el qual es palpa el clima tens de l’Amèrica de Trump.«És el disc més polític que he fet. Tracta sobre la comunicació, sobre escoltar. ‘Finding Gabriel’ és una crítica a com hem arribat fins aquí, però també una recerca: ¿com podem recuperar la fe en la comunicació, la fe en els altres? Per mi, trobar Gabriel era això: trobar la veu de la veritat. Però per trobar-la s’ha de deixar enrere el soroll i escoltar. Com a ésser humà, és la meva comesa».

El soroll, per a Mehldau, és el de la crispació. «¡Construïu el mur, construïu el mur!», crida una multitud a la peça clau del disc, ‘The prophet is a fool’, mentre una nena i Mehldau parlen sobre un «fals profeta» que és, inequívocament, Trump. Davant les crítiques, el pianista es va defensar per escrit al·legant que no volia parodiar tots els votants de Trump, sinó descriure aquests fanàtics com a víctimes de la seva pròpia por i odi.

‘Finding Gabriel’ dista molt de ser perfecte. Estic content amb la música, però el missatge potser era massa estrident i divisiu. Podria haver arribat a més gent», opina Mehldau, que en els seus aclariments va escriure que tot i que li inquieta «la violència d’algunes manifestacions Antifa», assegura que sap molt bé de quin costat ve l’autèntic perill. El moviment Black Live Matters ha impactat de ple en la comunitat del jazz nord-americà, però Mehldau és prudent a l’avaluar quin efecte tindrà a llarg termini.«És massa aviat per saber-ho. A mi personalment m’ha portat a agafar més consciència sobre el tema del racisme».

Notícies relacionades