Marjane Satrapi «L’ésser humà no mereix el progrés del que disfruta»

¿D’on prové el seu interès per Marie Curie?

Vaig créixer admirant-la, perquè des de petita vaig tenir dos models de conducta: un era ella, i l’altre era Simone de Beauvoir. Els vaig adoptar gràcies a la meva mare, que sempre em va insistir en la importància de ser una dona independent, i em repetia sense parar: no tens per què casar-te ni per què ser mare o mestressa de casa, però sí que has de ser forta. I, veritablement, em sento personalment identificada amb Curie. Totes dues vam créixer en societats opressives i vam haver d’emigrar, i les dues vam haver d’obrir-nos camí en sectors professionals dominats per homes. Per descomptat, ella era un geni i jo no.

I, probablement, ha fet la pel·lícula per convertir Curie en un model per a més gent...

Sí, m’encantaria aue noies de tot el món la veiessin i la prenguessin d’exemple. És inacceptable que avui dia hi hagi menys dones matemàtiques de les que hi havia fa tres dècades, però té una explicació: fan falta més models de conducta femenins. Actualment, la majoria de noies adolescents volen ser ‘influencers’. Maleïda sigui, ¿quin tipus de treball és aquest?

¿És conscient que, en tot cas, la seva pel·lícula retrata la protagonista com una dona no especialment amable?

Si l’hagués dirigit un home, estic segura que, en canvi, es mostraria una Curie bonica i adorable. Però el cert és que ningú guanya dos premis Nobel sent dolç i dedicant el temps a pentinar-se i enfornar pastissos. Em van demanar que suavitzés el retrat de Marie, però m’hi vaig negar. Quan un home és un geni, està bé que sigui un malparit; tothom adora Picasso malgrat que era un bastard. Però a una dona no se li reconeix el dret a ser desagradable. Ara que ho penso, també en això m’identifico amb Curie. Diuen de mi que soc una mal educada, i el cert és que no m’importa massa agradar als altres. Jo mateixa odio el 90 % de les persones, així que, si algú no em té simpatia, m’és igual. Que es foti. Curie també era així, n’estic segura.

Com mostra la pel·lícula, a principis del segle passat la societat estava entusiasmada amb la ciència, i convençuda que el progrés sempre és una cosa bona. Avui, en canvi, molts semblen dubtar-ne... 

És indubtable que en els últims 100 anys hem tingut moltes oportunitats de comprovar el catastròfic que pot resultar el mal ús dels descobriments tecnològics. No obstant, que Marie Curie desenvolupés la teoria de la radioactivitat no la fa culpable ni d’Hiroshima i Nagasaki ni de Txernòbil. El progrés és fantàstic; és increïble tenir accés a tots els volums de l’Enciclopèdia Britànica des del mòbil. Però no s’hauria de posar en mans de segons quines persones. De vegades penso que l’ésser humà no mereix el progrés del que disfruta. 

¿Està d’acord que, d’alguna manera, la seva pel·lícula utilitza Marie Curie per atacar el ‘trumpisme’?

Almenys aquesta ha sigut la meva intenció. A França, Marie va ser víctima de la xenofòbia i l’antisemitisme, malgrat que no era jueva. Eren els moments de gran inestabilitat política i econòmica, calia trobar enemics i, com succeeix sempre, el blanc fàcil van ser els estrangers. I els moviments populistes de llavors no són sinó variacions dels que s’han estès pels Estats Units, Anglaterra i Hongria de la mà de Trump. Per això no convé oblidar que aquella crisi va desembocar en la primera guerra mundial. Potser som més a prop de la tercera del que pensem.

Notícies relacionades

‘Madame Curie’: un ‘biopic’ radioactiu

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Fa un moment ha recordat com, en el seu moment, va haver de deixar el seu país. ¿Es plantejaria la possibilitat de tornar a l’Iran?

Encara que fos benvinguda allà, no crec que hi tornés. Si ho fes, segurament estaria condemnant-me a mi mateixa a ser torturada i passar la resta de la meva vida a la presó. En el país no canviarà res llevat que es relaxi la pressió econòmica a què ha sigut sotmès per part dels Estats Units, perquè a causa d’això ha mort la classe mitjana iraniana. A l’Iran els pobres no poden pensar en res més que sobreviure, i els rics no volen que res canviï. Sense classe mitjana, allà tot seguirà igual.n