Crítica de ‘La increíble historia de David Copperfield’: Dickens modernitzat

Al llarg d’una rica carrera, el britànicArmando Iannuccis’ha guanyat una reputació d’esteta de l’insult i mestre del sarcasme. Si veus una sèrie (‘Veep’) o una pel·lícula (‘La muerte de Stalin’) amb ell al comandament, saps que acabaràs amb mal a les galtes i també amb una opinió bastant baixa sobre la humanitat. El seu fort ha sigut sempre el nihilisme, no tant l’optimisme. Per això sorprèn veure’l rere una cosa com ‘La increíble historia de David Copperfield’, una mena de cant d’amor a la multiculturalitat de la Gran Bretanya. 

En la seva segona adaptació d’una obra aliena (després d’haver-se apropiat del còmic ‘La muerte de Stalin’), Iannucci reelabora el clàssic de Dickens de 1850 per acostar-lo a la realitat social i humana del seu país. El protagonista d’aquesta saga iniciàtica ésDev Patel, un actor de pares indis. El bondadós Sr. Wickfield ésBenedict Wong, amb uns pares que van emigrar de Hong Kong a Anglaterra via Irlanda. Tots actors tan britànics com els aquí també convidats Tilda Swinton,Ben Whishaw,Peter Capaldii la revelació de ‘Saint Maud’, la meravellosaMorfydd Clark, no en un paper sinó en dos: el de la mare del David i, per influx d’Èdip, el del seu amor Dora Spenlow. El seu veritable, veritable amor, Agnes, està encarnat per l’actriu negraRosalind Eleazar.

La sàtira forma part del còctel, com és d’esperar, però aquí l’anàlisi dels comportaments socials o les dinàmiques de poder i classe mai resulta massa feridora. En lloc d’observar els personatges amb distància antropològica, Iannucci s’hi acosta, o millor, els acosta a l’espectador a través d’una càmera d’agilitat poc habitual en un drama d’època. De vegades, aquest caràcter vibrant pot arribar a ser excessiu, però s’aprecia l’intent de treure naftalina a les narracions sobre eres relativament pretèrites. 

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

 

Tots aquests jocs amb la forma i la narració tenen sentit en l’adaptació d’una obra que, al cap i a la fi, és en si mateixa una celebració de l’art de narrar; una afirmació de les possibilitats que ofereix la literatura per existir més feliçment al món. No tots els enginys visuals de Iannucci són igual de fascinants (deTerry Gilliamnomés n’hi ha un), però la seva proposta és coherent amb l’esperit dickensià.